LA DONA EN L'ART URBÀ

L'art urbà no té gènere

Les dones a l’art urbà segueixen lluitant per la presència que mereixen al carrer

"Renée and Nina Sleeping", Elisa Capdevila (Julio 2020)

''El abrazo'', Julieta XLF

‘Lila and ambrose’, Mabel Vicentef 

Històricament les dones han estat rellevades a un segon pla, un de familiar i no social o públic. En el camp de l'art, això es magnifica. A quines dones artistes coneixem? Poques. Al no reconeixement de la dona artista li afegim les problemàtiques laborals habituals com el sostre de vidre, l'esquerda laboral o la discriminació.

 

I si parlem d'art urbà? Una professió relacionada al rol de l'home. Agilitat, força, pujar-se'n a bastides i pintar murals de 20 o 30 metres, activitats que socialment solament poden realitzar homes. Una problemàtica real a què se li suma la sexualització, masclisme, violència de gènere i assetjament al carrer. Problemàtiques que pateix en totes les dones dia a dia.

El 38% dels homes que es dediquen a l'art cobren menys de 8000€ anuals a diferència del 55,7% de les dones

Aquells que porten entre 36 i 45 anys dedicant-se a l'art són un 12,7% homes i solament un 3,9% de dones 

A Mèxic, per exemple, solament entre un 5% i un 28% dels artistes urbans són dones

Pintar als carrers té uns riscos que s'incrementen quan és una dona qui ho fa

Orígens de l'art urbà

Es pot fixar l'origen de l'art urbà en una data precisa? La resposta és no. Resulta complex determinar quan i en quin lloc va sorgir aquesta tendència, de fet hi ha qui diu que és tan vell com ho és la humanitat. 

 

L'art urbà no sempre ha estat ben vist, s'ha viscut un canvi de paradigma, ja que durant molts anys ha estat lligat a la concepció que qui practicava aquest corrent tenia relació directa amb el vandalisme i les pràctiques il·legals. No va ser fins als anys 60 del segle XX que es va consolidar simultàniament arreu del món i ha anat refermant-se com una forma d'expressió artística potent amb la qual molts i moltes artistes es guanyen la vida actualment.

El terme street art és reconegut als anys 90, quan s'utilitza el concepte per fer referència a un grup homogeni d'artistes

 

Les veus femenines

MABEL.png
ELISA.png
Captura de pantalla 2020-10-08 a las 18.

Art, una forma de reivindicar

L'art urbà és un canal d'expressió pels  artistes, les representacions artístiques en els carrers van lligades majoritàriament amb missatges reivindicatius. Troben en aquest corrent una via força directa per expressar les opinions lliurement i sense censura. Banksy, considerat un dels artistes urbans més influents de tots els temps, utilitza el grafiti com una forma de denúncia social. Es considera que aquest tipus d'art és capaç de donar veu a aquells que no la tenen, per lluitar pels drets de les minories.

Elisa Capdevila

‘El meu art reclama valorar o donar-li sentit i importància a tots els moments senzills, el ser conscient que a cada moment hi ha alguna cosa que es pot treure d'aquí’.

Mabel Vicentef

‘Sóc una persona totalment afectada per la vida i l’entorn, em sensibilitzen aquestes coses. Hi ha un reclam femení. [... ] M’agrada la unió entre les dones’.

Julieta XLF

“Vaig començar sense plantejar-me res. Actualment sí que busco, sobretot, la connexió de l’ésser humà amb el seu origen”.

Corina Monea

‘El meu art tracta sobre el descobriment propi i amor propi. És un procés holístic d’entendre aquest món, un viatge esotèric que planteja preguntes en lloc de donar respostes’.

Infravaloració de les capacitats de les artistes urbanes 

Amb talent i esforç a vegades no n’hi ha prou. Les dones que es dediquen a l’art urbà han de fer un sobre esforç dia a dia per demostrar a la societat que són capaces de pujar a una grua i pintar un mural de gran escala, que poden tenir els mateixos o més coneixements en art que un home o defensar que no és una professió on les dones no hi tenen lloc. 

 

Les nostres entrevistades ens expliquen que s’han d'afrontar diàriament amb comentaris que posen en dubte les seves capacitats en la seva carrera professional pel  fet de ser una dona. 

Elisa Capdevila

‘Hi ha dones molt bones i valorades en l'art urbà però els noms que més se senten i tenen més reconeixement en el moment són homes. Solen preguntar, però això ho has fet tu sola?, sempre hi ha aquest tipus de petits prejudicis que han de veure amb ser dona’

Mabel Vicentef

‘Al ser un treball que té petits riscos. Hi ha allò de que el carrer és dels homes. La setmana passada un home em va dir “ treballes com un home, he treballat tota la vida a la construcció i mai he vist una dona pujada a una bastida’. 

Julieta XLF

‘Personalment, no he tingut més dificultats per ser dona. Però la realitat és que la major part dels circuits d’art urbà, de les galeries, les exposicions, els llibres… segueix havent-hi una majoria esgarrifosa, perquè a vegades és del 100%, d’homes’

Corina Monea

‘Lamentablement hi ha prejudicis. També depèn en quina part del món visquis. Per exemple, a Romania, que és on jo visc, hi ha una diferència clara. En general, la gent no pot establir una connexió entre les dones i els grans murals. És un tema complicat i complex, però penso que vivim en una bona època de canvis’.

Mèrit just?

Han existit al llarg de la història i cada cop més artistes femenines, però sobta la poca representació que tenen en exposicions culturals o en festivals. Segons un estudi elaborat pel grup d’acció feminista Guerrilla Grils en els museus més importants d'Espanya només un 13% de les obres són de dones. L’any 2016 es registrava que al museu contemporani de Madrid hi havia més pintures de persones que es deien Manuel que de dones. 

 

Aquestes dades que inclouen tots els corrents d’art també afecten l’art urbà. Tal com indica la Revista Código, es va registrar que en alguns festivals d’art urbà de Mèxic només entre un 5 i un 28% dels participants eren dones l’any 2017.

Elisa Capdevila

‘Sí que hi ha sexisme i masclisme en certes ocasions, normalment quan tractes amb persones concretes els xoca que  puguis viure d'això i ser jove. Em considero afortunada, però això no vol dir que no hi hagi altres dones que estan intentant un reconeixement i que potser per una cosa o per una altra no surt’.

Mabel Vicentef

 ‘Jo crec que si, m’ha costat però sí. El que passa és que no pinto potser en els llocs que m’agradaria. Sempre he vulgut pintar espais grans i per cada 200 homes hi ha una dona que ho fa. M’ha costat molt’.

Julieta XLF

‘Personalment no crec que se m’hagi donat el mèrit que mereixo. Però també penso que sóc una persona afortunada i em puc dedicar al que m’agrada, (...) hi ha molta gent que valora el meu treball’

Cornina Monea

‘Jo penso que sí. Potser és, també, perquè estic treballant en equip amb un home’.

Assetjament al carrer

L’assetjament al carrer segueix sent, malauradament, una xacra amb què la majoria de dones ha de carregar. La majoria de dones l’ha patit i el segueix patint, a qualsevol ciutat i qualsevol hora. Va des d’una mirada a una agressió sexual i es pateix des d’una edat preocupant.

 

Això es produeix en un context social patriarcal. En aquest, existeix una relació desigual i de poder per part de l’home. Així doncs, l’home assetja i continua essent un fet normal. De fet, el 80% de les dones europees afirma haver estat assetjada i la xifra s’incrementa en el cas de Llatinoamèrica, on les dones assetjades són el 90%En aquest context, les dones que es dediquen a l’art urbà duen a terme la seva professió al carrer. 

Elisa Capdevila

‘Quan començava a pintar, que havia de pintar en llocs abandonats per a practicar, jo no m'atrevia a anar sola a una fàbrica abandonada a pintar, sempre havia d'anar acompanyada d'un amic, això ja és una gran limitació, la por’

Mabel Vicentef

‘A mi no m’ha passat res directament, he tingut sort. Depèn del lloc on estàs, evidentment, hi ha llocs on per ser dona no t’hi pots ficar, hi ha més risc. Hi ha llocs on no és el mateix que estigui jo que un home.’

Corina Monea

‘Sovint em trobo amb aquest tipus de problemes, encara que la majoria són “subtils”. Crec que aquest tipus de mentalitat, lamentablement, és una normalitat al pensament col·lector’.

Esquerda salarial

Del carrer a la nostra professió, les dones seguim sense arribar a l’equitat amb l’home. Succeeix amb el salari que rebem per la nostra feina. Segons dades d’un informe elaborat per Gestha les dones cobren 4.915€ menys que els homes a les seves professions. I, tot el contrari del que podria semblar, la xifra s’ha incrementat des de l’últim estudi realitzat. El món de l’art no és una excepció i les dones que es dediquen a l’art noten aquesta esquerda de gènere. Això, sumat al sostre de vidre, es tradueix en el fet que les dones han de demostrar més per aconseguir menys. 

Elisa Capdevila

‘És un camp que continua sent predominat per homes i la majoria de les vegades són els que tenen més reconeixement, llavors si et poses a fer la mitjana el salari serà més elevat en el cas dels homes’.

Corina Monea

‘Totalment, potser inclús en l’art urbà es nota més. Hi ha més homes que dones en aquest domini’

Consells

Qui millor que aquelles dones que han aconseguit fer de l’art urbà la seva professió per aconsellar les noves generacions?

En un sistema on els referents en qualsevol àmbit acostumen a ser homes, les noies necessitem referents científiques, polítiques, escriptores i, evidentment, artistes urbanes.

Elisa Capdevila

‘Que vagin buscant allò que realment els ve de gust representar, que no es fixin molt que hi ha voltant o que està de moda’.

Mabel Vicentef

‘A mi em va costar molt la part de confiança personal. L’home es presenta i demana més. Ens hem de fer un lloc i no anar per la vida demanant permís i si us plau. Hi ha una cosa de lluita i de no rendir-te fàcil.”

Julieta XLF

‘Per mi l’art urbà és molt més que  pintar sobre un mur, té una part de desobediència i de liure expressió. El Consell que donaria és que no es deixin aquesta part’

Corina Monea

“Crec que tothom té el seu propi camí. Per tant, potser, un bon consell seria trobar la seva propia forma de fer les coses i separar-se del seu ego”

Perspectives de futur i canvis

En una societat patriarcal, els canvis laborals passen per canvis socials. És per això que, segurament, la situació de la dona en l’art urbà millori quan totes les dones puguin sortir al carrer sense ser assetjades, violades o assassinades, no existeixi una esquerda laboral ni un sostre de vidre i se les valori prou a les seves feines.

Llavors, el més probable és que no calgui un art que reivindiqui l’alliberament de la dona i els carrers estiguin plens de dones pintant grans murals que ara solament s’encarreguen a homes. 

Elisa Capdevila

‘La problemàtica que pot haver-hi en l'àmbit de l'art urbà quant a masclisme i sexisme és un reflex de com està la societat avui dia, i sí, sempre hi ha lloc a la millora. Les meves expectatives de futur és veure més dones en els cartells de festivals d'art urbà’

Mabel Vicentef

‘M’agradaria que hi hagués moltes dones pintant parets enormes. Que el gènere no sigui un tema , que no s’havia de parlar sobre això’

Julieta XLF

‘Queda molt camí per recórrer, no solament en l’art urbà. Ara estic aprenent a dir que no, valorar el meu treball i el meu temps’.

Corina Monea

‘Intento no viure amb expectatives però, definitivament m’agradaria estar aprenent noves tècniques i expressant-me. I com jo, que ho fessin més dones’

HEBES  MEDIA 2020

Universitat Autònoma de Barcelona

Campus de la UAB, Plaça Cívica, 08193 Bellaterra, Barcelona

Facultat de Ciències de la Comunicació

Segueix-nos!

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now