• Jaume Lozano

Si el rescat europeu és com el de l’any 2012 la UE estarà condemnada

El nord d'Europa rebutja els eurobons i el sud es nega a un rescat com el de la dècada passada


Guillem Vives, estudiant de tercer de Periodisme


El president del govern, Pedro Sánchez reunit amb el Consell Europeu per videoconferència (Moncloa)

L'etern enfrontament entre els països del sud i del nord d'Europa ha tornat a aflorar arran de la gestió de la crisi del covid-19. El primer grup, tradicionalment més deficitari en matèria de deute públic, i el segon, que sempre acostuma a tenir uns comptes molt més sanejats però que compten amb l'ajuda de legislacions fiscals que suposen petits paradisos dins la Unió per algunes empreses. Aquestes grans diferències no suposen un greu problema en temps de bonança econòmica, com els últims 7 anys de creixement ininterromput a la zona euro, però quan arriben temps de crisi l'escletxa entre nord i sud es torna més gran.

L'embat s'ha produït a les Comissions Europees per traçar el pla de salvació de les economies europees davant la crisi sanitària actual. Itàlia, Espanya i França han abanderat els països del sud, reivindicant un pla que comparteixi els costos de la crisi; la mesura més defensada ha estat els eurobons. Alemanya i Holanda s'han posat al capdavant dels països del nord, rebutjant la idea d'emetre deute conjuntament amb els països del sud; la seva idea ha estat la que cada país maniobri amb els seus propis recursos pressupostaris. Aquesta proposta ha estat sostinguda amb les modificacions europees fetes les últimes setmanes, com la suspensió temporal del Pacte d'Estabilitat i Creixement europeu (que impedia als Estats Membres una inflació anual superior al 3% del seu PIB) i la relaxació en matèria d'ajudes dels Estats a l'economia privada, per tal d'afavorir la inversió.

No obstant això, la postura del nord es converteix en poc realista pels països com Itàlia, França o Espanya que s'han topat amb aquesta crisi arrossegant una motxilla molt pesada: l'estat francès té un deute extern del 98'4% sobre el seu PIB, Espanya un 97'9% i Itàlia un 134'8%. Amb aquestes xifres de deute és molt difícil planificar estratègies pressupostàries que carreguin encara més les arques públiques per resoldre aquesta crisi. Tot i això, el nord pot reivindicar la poca (nul•la) reducció del deute d'aquests països tot i els últims anys de creixement econòmic, i per això sembla improbable que Alemanya o Holanda acabin aprovant una solució semblant a la dels eurobons, ja que la situació podria ser molt diferent si els països del sud haguessin resolt una part del deute que devien quan l'economia mundial anava a l'alça.

Amb aquestes dues postures enfrontades, la solució sembla que passa pel fons europeu de rescat: el famós MEDE al qual van acudir Irlanda, Portugal, Espanya o Grècia. El Mecanisme Europeu d'Estabilitat va ser creat l'any 2012, en plena crisi de l'Euro, i consisteix en un fons en el qual participen els Estats Membre que pot emetre deute als mercats durant mesos, o fins i tot anys. Aquest 'préstec' no és de franc, ja que es posen unes condicions a l'economia del país que rep els diners per tal d'assegurar els comptes dels pròxims anys. Això provoca que els països, malgrat que puguin tornar a la normalitat del mercat, apliquin polítiques d'austeritat que repercuteixen a la població; raó per la qual Itàlia o Espanya s'han mostrat molt fermes a l'hora de rebutjar aquestes polítiques tan restrictives que es van aplicar l'any 2012.


Com ha funcionat el mecanisme europeu d'estabilització Font: Elaboració pròpia


Qui s'encarrega d'especificar les condicions per rebre l'ajuda són l'Estat que la demana, la Comissió Europea amb col•laboració del Banc Central Europeu i, si s'escau, el FMI. Aquest grup que gestiona les demandes per acollir-se al fons de rescat se'l va anomenar com els 'homes de negre', ja que controlaven que els països que van rebre l'ajuda seguissin les imposicions econòmiques per tal d'assegurar-se que els diners es podrien retornar. Els homes de negre han estat molt criticats perquè les mesures imposades van provocar períodes de gran austeritat als països afectats, a més d'una manca de sobirania per part dels ciutadans: els pressupostos del seu país no els elegien els seus líders elegits democràticament, sinó que eren confeccionats per institucions alienes al seu control.

Però aquesta crisi no és com la del 2012, i les condicions del MEDE no haurien de ser les mateixes. Durant aquella època es va recórrer a la Unió Europea per una crisi de deute que afectava uns països que no s'havien ajustat el cinturó per tal de retornar el que devien. En aquesta ocasió, la crisi ve originada per un virus que no ataca segons el deute (malgrat les coincidències), i per tant l'ajuda no té per què venir supeditada a una imposició que castigui encara més la posició dels països que han patit més contagis i morts.

El nord i el sud d'Europa són diferents. Tenen tradicions i situacions econòmiques molt diferents. Però si davant d'aquesta crisi no hi ha una resposta comuna, que no passa necessàriament per seguir les propostes d'Alemanya o les d'Itàlia, la supervivència de la Unió quedaria molt qüestionada. O sentenciada.

0 vistas
HEBES WEB-04.png

HEBES MEDIA 2019

Universitat Autònoma de Barcelona

Qui som

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now