• Laura Hernández Rojas

Niño-Becerra: “Anem a un nou capitalisme on les corporacions tindran més poder que els Estats"


Santiago Niño-Becerra, a la fotografia de la portada del seu llibre 'L'economia, una història molt personal".

“Caldrà entrar en el tema del deute del Estats i això comportarà una quitança del 50% que en farà caure el valor i això implicarà que els bancs hauran de fer-se més petits”
“La classe obrera està clarament en retrocés i la gent cada cop és menys necessària; el treballador sense qualificació tindrà menys importància”
“Trump es pot barallar amb el govern xinès, però Huawei es pot entendre amb Apple, és a dir, a nivell polític hi pot haver conflicte, però les corporacions s'entendran”

Michelle Barrientos, Laura Hernández, Laia Gairí i Bruna Casas

La crisi durarà fins a 2023, segons Santiago Niño-Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull. Durant els darrers anys, diu, l’economia ha estat “dopada” i la covid-19 no ha fet més que accelerar un procés que portarà més atur, precarietat i endeutament. Anem, vaticina, a un canvi de model econòmic on els Estats perdran pes davant les grans corporacions econòmiques. Multinacionals com Walmart i Amazon seran els grans referents d’un nou món amb menys bancs i on la mà d’obra cada cop serà menys necessària.

Al seu llibre “El Crash: La tercera fase”, defensa que estem a la tercera fase de la crisi de 2009. Si el coronavirus no l’hagués accelerat, hauria impactat de la mateixa manera?


Evidentment no, però hauríem arribat al mateix lloc. Des del juliol de 2012, quan Mario Draghi va dir “faré el que calgui per salvar l’euro”, i des de la tardor de 2018, quan l’FMI va anunciar l’alentiment de l’economia, s’ha produït una injecció de diners gratis que ha creat una falsa sensació que les coses anaven bé. Però era fictici, perquè l’economia estava dopada. I els estímuls funcionen bé durant un temps, però acaben perdent eficàcia. Aquesta era la situació a la tardor de 2018. Semblava que tot anava bé, però no era així. El treball i els salaris cada cop eren més precaris, l’endeutament anava creixent i la tecnologia ja estava substituint la mà d’obra. Anàvem tirant, però en un horitzó de dos o tres anys haurien arribat a un punt insostenible d’endeutament i de manca d’oferta de treball. El virus només ha accelerat bestialment el procés.

Vostè va encertar el 2009 en dir que la crisi duraria més d’una dècada. Quin és ara el seu vaticini?


Amb el virus la crisi s'acaba el 2023, que és la data que diuen les companyies aèries que el tràfic aeri tornarà a ser com abans. Quan arribi, la realitat postcrisi al carrer serà molt diferent de la que teníem abans. Hi haurà un atur i una subocupació més elevats, el treball serà més precari, les rendes salarials mitges seran més baixes, creixerà l’endeutament i els Estats perdran pes. Per contra, les grans corporacions tindran molt més poder, més que molts estats. És el canvi de model. A Walmart i a Amazon els ha anat de “fábula” aquesta crisi. Les grans plataformes logístiques i de consum, per la mateixa evolució del model, s’haurien convertit igual en referents a nivell mundial d’aquí a uns anys. El virus ha accelerat brutalment aquest canvi.


En aquest escenari, coincideix amb les veus que reclamen una revisió del model capitalista? Anem cap a un nou paradigma econòmic?


M’agrada la idea de nou capitalisme. Sovint el que jo he dit s’ha tergiversat. Mai he dit que la crisi de 2009 comportés la fi del capitalisme. És un sistema econòmic i social que encara li queda corda. Sí que és cert que en les crisis sistèmiques, com la de 1873 o la de 1929, el capitalisme ha mutat. Principis com la propietat privada o el treball assalariat perviuen, però estan desapareixent aspectes com l’híper-individualisme en favor de la cooperació entre rivals. Insisteixo, els Estats perden pes en favor de les grans corporacions. Una dada, l’any passat la suma de la facturació de les deu corporacions més grans el planeta va superar el PIB del Regne Unit. Parlem d’autèntics monstres, més grans que els Estats. Aquest nou model està portant tot això. El ciutadà mitjà es trobarà una situació nova. Un nou capitalisme.

Caminem doncs cap a una economia menys planificada, amb els Estats ja no com a actors principals?


Als Estats se’ls utilitza ara per resoldre un problema. Els ERTOs només els podia impulsar un Estat, com la centralització de les decisions sanitàries amb un comitè d’experts. Són conjuntures puntuals, però el virus passarà i ens aixecarem un dia i estarem a un nou model econòmic.

Com creu que afrontaran aquesta nova etapa els estats més endeutats, com ara Espanya i Itàlia?


El negoci del deute públic no rau a recobrar el principal del deute. El negoci està en els interessos. Espanya tenia abans de la crisi del covid un deute superior al bilió d’euros i actualment paga uns interessos de 32.000 milions d’euros. Espanya mai retornarà el principal, de la mateixa manera que EE UU tampoc podrà fer-ho. Grècia no va poder pagar el seu deute i per això va ser intervinguda, però Espanya paga puntualment. El problema arribarà amb l’endeutament permanent i creixent dels Estats, que no és sostenible, perquè el deute forma part dels actius dels bancs. Estem en una situació fictícia que tots acceptem, però que no és sostenible. I l’única via per arreglar-ho serà a través de quitances del deute.

I qui assumirà el cost d’aquesta quitança?

Tornem a Espanya. El país pot pagar 32.000 milions de deute i fins i tot 40.000. Però, i Marroc? I Guinea? I Nicaragua? Caldrà entrar en el tema del deute i això comportarà una quitança del 50% que en farà caure el valor i això implicarà que els bancs hauran de fer-se més petits.

El 2009 es va viure una pujada de la prima de risc a Espanya i dificultats per finançar-se als mercats. Creu que l’escenari pot repetir-se?


No. Que els bancs no comprin el deute d’Espanya voldria dir trencar la baralla i a tothom li interessa continuar jugant. A curt termini el problema amb el deute no existeix, perquè Espanya continuarà pagant els interessos. Això si, ens diran com hem de gestionar, en què hem de retallar...

La Unió Europea i el Banc Central Europeu estan actuant de manera diferent respecte la crisi de l’any 2009. Comparteix la injecció combinada via transferències i crèdits a retornar?

Jo crec que la reacció ha estat idèntica. L’única diferència és que ara s’està gastant d’una forma més coordinada. La problemàtica actual és més concreta, primer cal superar la malaltia. Però un cop sortim de la crisi sanitària, de manera immediata i com va passar l’any 2010, entrarem en una etapa de retallades per tal de frenar el dèficit. El que aleshores vam anomenar l’etapa d’austeritat. La diferència és que un cop acabi la pandèmia entrarem en un nou model.


Tornaran els “homes de negre”?


De cap manera, perquè no és estètic i no són necessaris. El Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu ja han dit que no es repetirà la mateixa escena. Cada país membre haurà de presentar el seu pressupost i passar la censura a Brussel·les. L’any 2009 ningú feia cas al Banc Central Europeu. Ara, és el supervisor de tota la banca europea. Aquesta coordinació abans no hi era i per tant ara serà molt més fàcil que les polítiques es puguin implementar de manera molt més coordinada.

Quin paper han de jugar els grans bancs? És el moment que tornin els diners del rescat, com va suggerir el President de Portugal Marcelo Rebelo de Sousa?


Els bancs els vam rescatar perquè si haguessin fet fallida hauria hagut una situació de pànic. Jo també he dit que calia que retornessin els diners, però això no passarà, és parlar per parlar. De fet, el Banc d’Espanya va publicar un informe en què deia que al voltant de 50.000 milions d’euros del rescat ja eren irrecuperables. Crec que els bancs són institucions que han de canviar molt en aquesta tercera fase de la crisi. Quan Mario Draghi era president del Banc Central Europeu ja va afirmar que a Europa hi havia massa bancs. En els anys vinents hi haurà grans fusions. Ara mateix es parla que BBVA té plans per a mantenir-se només com a banca privada online.


Donald Trump ha complert la seva amenaça de retirar l’aportació dels EEUU a l’OMS. Creu que hi pot haver un efecte dominó i una pèrdua de confiança en les organitzacions supranacionals?

Tot el contrari. Xina ja ha dit que està disposada a injectar 2 bilions de dòlars a l’OMS. Aquests organismes cada vegada tindran més importància, però caldrà reestructurar-los i alliberar-los de burocràcia. El que és possible és que a la nova OMS ja no hi hagi estats sinó que hi hagi empreses farmacèutiques. La farmacèutica Pfitzer és més coneguda que molts estats. El futur és de les grans corporacions, sense cap dubte.

Quin paper jugarà la Xina en aquest nou ordre econòmic?

Ens dirigim cap a una nova distribució. Xina és una potència econòmica que cada vegada tindrà més importància. Però tinguem present que la Xina és dos països en un, amb 300 milions d’habitants que prosperen però 800 milions que són una rèmora. El gegant asiàtic necessita créixer un 6 per cent cada any només per absorbir les noves entrades de població al mercat de treball. En aquest context, Trump es pot barallar amb la cúpula del govern xinès, però Huawei es pot entendre molt bé amb Apple. És a dir, a un nivell polític hi pot haver conflicte, però les corporacions s'entendran. A ningú li convé fer-se mal.

Creu que la implantació de l'ingrés mínim vital a Espanya és el primer pas per a l’aplicació d’una renda bàsica universal i estable en el temps?

Totalment. És un sistema que s’ha d’aplicar per fases. L’ingrés mínim és un primer pas que anirà a més. Cada vegada s’estendrà més aquesta fórmula. Al sud d’Itàlia, en ple confinament, hi va haver assalts a centres comercials per a robar menjar i la reacció del govern italià va ser el d’implantar un ingrés mínim per a les persones que treballaven en negre.

Però, amb la implantació d’aquests subsidis a mig o llarg termini es corre el risc d’adormir les societats?


Per res. La renda bàsica pot encoratjar a la gent a arriscar-se. Si les persones tenen una renda bàsica, tenen una base per a prendre riscos. Això no adorm les societats. S’han fet assajos a Finlàndia, a Botswana, a Alaska... i succeeix el contrari. Aquests imports han d’estar pensats com a complements. Per exemple, agafant com a referència el llindar de pobresa i complementar el que calgui perquè tothom hi estigui per sobre.

Anem a un context de més atur i precarietat laboral, però també de grans mobilitzacions populars al carrer i en xarxes. Creu que aquesta crisi serà una oportunitat perquè la classe obrera es vegi reforçada com a agent polític?

De cap manera. La classe obrera està clarament en retrocés. Cada vegada es necessita menys factor treball i cal un valor afegit més elevat. La gent cada vegada és menys necessària. El treballador sense qualificació cada vegada tindrà menys importància. No és cert allò que diuen que els trens passen més d’una vegada. La classe obrera va tenir la seva oportunitat cap a 1880. Si hagués fet una revolució planetària en aquell moment, hauria tingut una oportunitat. Però la burgesia va ser molt intel·ligent i va comprar la classe obrera reduint l’horari laboral i apujant-li el salari. I després va venir la Primera Guerra Mundial, i els obrers austríacs s’enfrontaven als obrers francesos. Allà va morir el moviment obrer. Acabada la guerra, es van donar garanties socials, però perquè interessava la pau social. El moviment havia mort.

HEBES WEB-04.png

HEBES MEDIA 2019

Universitat Autònoma de Barcelona

Qui som

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now