• Jaume Lozano

Crònica des del peu del canó

Actualizado: abr 22

Un dia al servei d’Urgències de l’Hospital de Barcelona


Pol Gónzalez, estudiant de tercer Periodisme

L’hora dels aplaudiments viscuda davant la façana exterior de l’Hospital de Barcelona. Veïns aplaudeixen la tasca dels sanitaris i els sanitaris agraeixen el suport dels veïns (Pol González)


El dia comença fent cua davant el mostrador de la bugaderia. Una cua ordenada de gent va demanant una miscel·lània de peces de roba: pijames sanitaris, bates curtes i de doctor, uniformes de cuina i de neteja... m’acosto al mostrador i per inèrcia demano el uniforme d’administratiu, per a després corregir-me i demanar un pijama sanitari. Donada la facilitat d’aquests per a ser rentats en massa, tot el cos administratiu de l’hospital en portarà, en detriment de les camises i els pantalons de vestir que portàvem abans, més costosos de rentar. Ara però, el servei de bugaderia va desbordat amb la tasca diària de rentar tots els pijames de l’hospital. Un cop vestit, em poso la mascareta, model FFP2 de les que més cobreixen davant la incertesa d’un virus que no acabem de comprendre. És feta d’un material similar a la cel·lulosa gruixut, premsat pels costats de manera que les vores són afilades i es claven a la carn com ganivetes. De ben segur que més d’una persona ja té alguna ferida per la pressió. Es diu que el remei és pitjor que la malaltia, però en el cas que no existeixi remei, es converteix la prevenció en pitjor que la malaltia? De ben segur que no, en aquest cas.

El passadís d’urgències és una batalla campal: els catorze boxes són tots plens, i mitjançant mampares se n’han fet uns cinc més, un no pot estar segur, ja que el tràfec de persones, camilles i cadires de rodes que hi ha impedeixen que passi sense ser atropellat o interrompre la feina del personal. Els conductors d’ambulàncies no deixen d’arribar, i porten més pacients. En són tants que ells, al igual que jo per a recollir uniforme, han de fer cua, esperant que dos infermeres amb tot l’equip d’aïllament prenguin les constants als pacients i decideixin com ubicar-los. En un moment de calma, un parell d’infermeres comenten alguna cosa en veu baixa, i una d’elles riu alegrement, però la riallada transmuta ràpidament en un rictus histèric, forçat. La felicitat és allà, sota capes d’estrès i material aïllant, i estem tan necessitats d’ella que un cop surt a flor de pell intentem que duri tot el que pugui.

El dia se succeeix amb la sala d’espera plena de pacients, alguns més enfadats que d’altres, tots preocupats. L’escassetat de mascaretes els ha agafat de ple i es tapen nas i boca amb el que poden, un senyor gran fins i tot confessa que va comprar la seva “mascareta” a un colmado, i per l’aspecte d’aquesta té ben segur que és feta a partir d’un tros de samarreta del venedor. A la tarda ens arriben notícies: un company acaba de donar positiu a la prova, pel que no podrà venir. Això significa que jo, com a suplent, hauré de venir més dies, i m’allargaran el contracte. Potser en una altra situació és una bona notícia, però ara significa passar més temps en primera línia contra la malaltia, pel que és una notícia amarga.

Abans del que pensem es fan les vuit, i comencen els aplaudiments. Són com les gotes d’aigua que inicien la tempesta: un, dos, tres... es van multiplicant i al final el so és atronador. Infermeres, camillers i la resta de personal surten a l’exterior a donar les gràcies amb llàgrimes als ulls. Els veïns de l’edifici de davant projecten un missatge de confort a la paret de l’hospital. Durant cinc minuts, tot és una petita festa, i desprès, tornem a la normalitat. Demà serà un altre dia, un dia menys.

HEBES WEB-04.png

HEBES MEDIA 2019

Universitat Autònoma de Barcelona

Qui som

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now