Violències masclistes

La dona s'empodera

contra el masclisme

el concepte de violència de gènere al s.xxi

 

“Un home de 38 anys agafa una escopeta de caça i dispara des de la finestra del seu habitatge contra la seva família política, que eren al carrer. Així, va impactar a dues de les seves cunyades, Lisette F.J., de 35 anys, que ha rebut trets en coll i tòrax i ha mort; i a Montserrat F.J., de 23, que va sofrir un altre impacte en l'abdomen i va morir 24 hores després.”

“Elena P.G., 47 anys. El seu marit, Juan R.M., de 57 anys, exmilitar i aficionat a la caça, hauria agafat una de les armes de foc que tenia i es va dirigir a l'habitatge en la qual estava la seva dona. Es trobava a la terrassa, al costat de tres persones més, quan l'home va apuntar cap a ella i va disparar, acabant així amb la seva vida. Després, va sortir corrent i posteriorment es va suïcidar amb una arma de foc, presumptament amb el mateix rifle amb el qual havia assassinat a la seva dona.” 

(Incidents reals extrets de Feminicidio.net)

El cas de Lisette i Montserrat i el d'Elena són només dos exemples dels més de 90 feminicidis (assassinat d'una dona pel fet de ser dona), concretament 99, que hi van haver durant l'any 2017, segons el portal feminicidio.net.

No obstant, les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) informen que en el mateix any, no hi van haver tants crims, i que només es van cometre 51 assassinats per violència de gènere.

La diferència de resultats s'explica perquè l'INE només comptabilitza els casos oficials de violència de gènere, i aquests, segons la llei espanyola, són: “Tot acte de violència (…) que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s'exerceix sobre aquestes per part dels qui siguin o hagin estat els seus cònjuges o dels qui estiguin o hagin estat lligats a elles per relacions similars d'afectivitat, encara sense convivència (…) que tingui o pugui tenir com a resultat un mal o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la vida privada.”, explica la 'Ley orgánica 1/2004 Artículo 1 de Protección Integral contra la Violencia de Género'.

 

Per tant, i seguint l'article 1, a Espanya entenem per violència de gènere aquelles que tenen o han tingut una relació sentimental entre les dues persones. Una interpretació polèmica, on els mateixos experts de la matèria han volgut opinar.

Un exemple és l'advocada i llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i especialista en dret penal, civil i de família Júlia Humet que ha comentat que “en el seu moment (2004) va suposar un avenç molt important”. Tot i això, assegura que “necessitem no quedar-nos parats, hem de fer més passos” pel que “ és evident fer una reforma legislativa”, ha reconegut en una entrevista radiofònica a Hebes Media.

D'aquesta manera, el cas d'Elena P.G sí és una xifra oficial perque Juan R.M era el seu marit. En canvi, “l'home de 38 anys” que dispara contra “dues de les seves cunyades”, Lissette F.J i Montserrat F.J no comptabilitzen com a xifra oficial de violència de gènere.

crònica 25n: barcelona es mobilitza contra la violència masclista

Són les 18:30 hores. Els manifestants, majoritàriament dones, esperen al fet que comenci la manifestació en celebració del dia internacional contra la violència de gènere. Segons avança el temps, el violeta comença a donar color a Jardinets de Gràcia.

 

El morat és present tant a les pancartes i cartells com a les cares i la roba, representant la lluita pels drets de les dones. De sobte, bombos i xiulets sonen de fons. És el col·lectiu Novembre Feminista, de l’associació Ca la Dona, el qual s’ha convertit en una figura important en la lluita per l’eradicació de les violències masclistes després de portar a terme diverses accions des de diferents àmbits. Es troben a primera línia, com a entitat convocant de l’acte reivindicatiu, amb una pancarta que té com a lema “Contra les violències masclistes, autoorganització feminista”. Els carrers es van omplint de gent de totes les edats i ètnies, tot i que en major part de rostres joves, formant una marea morada de 10.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. Els manifestants es comencen a moure amb càntics com “Els carrers seran feministes” o “Si toquen a una, ens toquen a totes”.

L'ambient, per moments, és festiu, fins i tot, amb diferents cançons sonant per altaveus distribuïts al llarg del recorregut. Un grup marxa com si es tractés d’una processó, portant sobre les espatlles una vagina gegant i vestint amb caputxes de color rosa de la mateixa manera que els natzarens, com a denúncia per les dones que van ser jutjades pel succés del “Coño Insumiso” en la Setmana Santa sevillana de 2014.

Entre la multitud, un cartell s’alça per sobre de la resta. “1.028 feminicidios desde enero de 2003, no quiero morir por ser mujer”, porta escrit. I és que des que es van començar a registrar el nombre de víctimes, 1.028 és l’esgarrifosa xifra de dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles. El cartell arriba a la Casa Batlló, que es tenyeix de morat per donar suport a la causa feminista.  En els seus carrers, ressonen els crits: “Cap agressió sense resposta”

Els càntics feministes no s’aturen. “La lucha habitante por una vida digna, que entiedan los fascistas, la lucha feminista serà siempre antifascista”, comença a entonar-se al ritme dels cops de tambor. Els manifestants s’adrecen a la formació d’ultradreta VOX, que té entre les seves polítiques el rebuig a l’etiqueta de violència de gènere. Mentre continuen direcció Plaça de Catalunya, els milers d’assistents esclaten amb crits de “Dones al carrer, assassins a la presó” i “Jueces y fiscales también son culpables”, demanant la llibertat de polítiques i activistes, així com de detingudes en diverses mobilitzacions.

 

Tot seguit, l’acte es deté a l’altura del carrer de Casp, on es troba el Consolat General de Turquia. Un grup de joves col·loca imatges en l’aparador d’una botiga del costat i mostra una pancarta amb la frase: “La invasió al Nord de Síria és també violència patriarcal”, per denunciar les operacions militars. La gent contesta amb un sonor aplaudiment.

 

Davant dels seus ulls, es troben les imatges de Ceren Gunes, Hevrin Khalaf, Sakine Cansiz i Aynur Ada, dones que han mort en els atacs. Després de gairebé dues hores, la capçalera de la manifestació arriba a Plaça de Catalunya. Una de les batucades es reanima i amb elles, tothom. L’ambient continua sent festiu, però, immediatament, es produeix un solemne silenci. Comença la projecció d’un vídeo de testimonis. “Esta estan acostumats al fet que no actuem, per vergonya o por”, senyala una d’elles, per acabar: “Ens hem convertit en dones transformadores de la societat, exercim la nostra ciutadania”.

El discurs desperta l’ovació del públic. Seguidament, es llegeix un manifest amb un contundent missatge: “Les violacions, les agressions sexuals, l'assetjament, els feminicidis, ja siguin a casa, al carrer, a l'escola, en el treball, en Internet, en les institucions o en grups religiosos, socials i polítics, no són fets aïllats, sinó que responen a un mandat patriarcal basat en les desigualtats relacionis de poder”. És el torn de la companyia de teatre La Melancòmica, que afegeix sentit de l’humor a l’acte reivindicatiu amb l’obra Elles sobre els estereotips de gènere.

 

A l’acabar, els milers de feministes es dispersen al voltant de Plaça Catalunya, però la lluita contra la violència de gènere no finalitza.

EL SEGUIMENT DE LA JORNADA A LES XARXES SOCIALS

El nombre de dones assassinades a causa de la violència masclista va començar el recompte l'any 2003, any en què es va decidir el comença a calcular-lo.

 

Aquest any, el 2019, encara no ha acabat i per això no es descarta que tornin a morir assassinades més dones. En el gràfic es pot apreciar com el numero canvia per anys i no és estable, fet que provoca que cada any surtin més dones al carrer a demanar justícia i consciència social a través d'una educació basada en el feminisme.

Milers de manifestants es van concentrar en diverses ciutats arreu del país per mostrar el seu rebuig a les violències masclistes.

 

En el següent mapa us mostrem on es van convocar les marxes en què va participar més gent: entre aquestes, les més concorregudes van ser les que es van dur a terme a València, Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga i Palma de Mallorca.

Dones Assassinades

Manifestacions més multitudinàries a Espanya

TRENDING TÒPIC A ESPANYA #25N

Les paraules que més es van repetir a les xarxes socials, concretament a Twitter, mostren clarament l'impacte que va tenir les diferents reivindicacions i manifestacions del 25N.

 

Des de les polèmiques declaracions d'Ortega Smith, membre de Vox, fins a les frases escollides com a eslògans de la manifestació, totes les persones que van participar mínimament en els actes convocats van opinar sobre aquest dia, el dia contra la violència masclista.

TRENDING TÒPIC A mundial #25N

El 25 de novembre van abundar els tuits de rebuig cap a la violència de gènere arreu del món. En el següent mapa hi ha marcats alguns dels països en què hashtags relacionats amb el Dia Internacional contra la Violència de Gènere es van convertir en Trending Tòpic i quin va ser el més comentat a cadascun.

 

El més repetit va ser #OrangeTheWorld, relacionat amb la campaña de la UNESCO en contra de la violència cap a les dones.

cobertura del twitter d'hebes media: 25N

Aquest va ser el seguiment que vam fer durant tota la jornada del 25 sobre la violència de gènere.

Manifestació contra

la Manada de Manresa el 25N

El 25 de Novembre, mig miler de persones han sortit per manifestar-se pel dia Internacional contra la violència envers les dones, gairebé un mes després de fer-se pública la sentència pel cas de la Manada de Manresa.

Per entendre millor els aspectes jurídics i legals referents a la violència de gènere, parlem amb Júlia Humet, advocada especialitzada en aquest àmbit. 

La legislació actual, el masclisme al sistema jurídic espanyol o els casos de les "Manades" són alguns dels temes que tractem en aquesta entrevista.

Júlia Humet: una visió feminista del sistema judicial

generació z: conscienciació o repetició de patrons?

Violència masclista a les discoteques de Barcelona

Les noies moltes vegades s’han sentit incòmodes a les discoteques pel comportament d’alguns nois. A més, sovint han tingut por tornant a casa després d’una festa.  

 

A Barcelona, segons les últimes dades de la Guàrdia Urbana, s’ha produït un augment d’agressions sexuals en la majoria dels districtes de la ciutat, en concret aquells on es concentra l’oci nocturn.

S’utilitza a les noies com un producte a les discoteques? La portaveu d’Igualtat del PSOE en el Congrés dels Diputats, Ángeles Álvarez, remarca que en cap situació s’hauria d’utilitzar la figura femenina com a reclam publicitari per atreure als homes.

la violència de gènere des d’una mirada jove

Andrea Ruedas, Andrea Lladó i Paula Brines protagonitzen la tertúlia a la UAB sobre el 25N. Les tres ponents, totes elles membres de col·lectius o institucions feministes, fan un anàlisi de la realitat actual des de la perspectiva dels joves. Tracten temes com els micromasclismes, la quantitat de víctimes i el procés de recuperació.

reportatge sobre l'oci nocturn 

 

els abusos sexuals augmenten als llocs on predomina l'oci nocturn barceloní

La major part de les dones joves han patit abusos sexuals, que les han forçat a marxar de discoteques o altres locals d'oci.

 

L'expressió "violència contra les dones" significa qualsevol acte de violència basada en el gènere que té com a resultat uns danys o patiments físics, sexuals o psicològics per a les dones, incloent les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant de la vida pública com privada. 

LES ZONES TURÍSTIQUES D’OCI NOCTURN A BARCELONA CONCENTREN LES AGRESSIONS SEXUALS

A la ciutat comtal, segons les últimes dades de la Guàrdia Urbana de Barcelona (GUB), que recullen la xifra total d'atacs a dones a la ciutat, s'ha produït un augment d’agressions sexuals en la majoria de districtes barcelonins, però, sobretot, en els quals es concentra l'oci nocturn. Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Sant Martí són els districtes en els quals s'han registrat més atacs el darrer any.

 

El propi cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona assegura, en l'informe, que es focalitza la problemàtica en la zona del Port Olímpic per l’augment d’aquest delicte en aquesta zona i rodalies en els últims anys. 

Quan es produeix el primer diàleg, en molts casos ja s'aprecien faltes de respecte com per exemple "qué culo tienes" o "no sabes lo que te haría". Després, les entrevistades ja parlen dels abusos sexuals: des del contacte físic, com ara ser agafades pel braç violentament, o ser perseguides per la discoteca, fins a tocaments de cul sense consentiment.

 

Les entrevistades comenten la sort d'haver tingut a prop el seu grup d'amics, ja que aquests van ser clau per sentir-se més segures. Estar acompanyada va facilitar el fet d'avisar a la seguretat de les discoteques en qüestió, a més de sentir-se més protegida. D'altra banda, també han considerat adequat parlar de la por que s'acaba sentint un cop es pensa com podria haver acabat la nit, en el cas de no haver estat al costat de gent de confiança.

Un cop analitzades les diverses experiències de les entrevistades, que tenen entre 16 i 21 anys, es pot observar una sèrie de fets recurrents. En tots els casos, les entrevistades han confessat sentir-se primerament observades durant una llarga estona. Segons elles, el contacte visual és un fet que crea una certa sensació d'incomoditat, i més si aquest prové d'un individu desconegut. El patró de la intimidació es comú en tots els casos d'abusos registrats. 

LES NOIES A LA DISCOTECA, ¿CONSUMIDORES O PRODUCTE?

 

En molts dels contextos actuals, es continua reproduint la imatge de la dona com a objecte sexual. La publicitat juga un gran paper a l'hora de cosificar la dona. Tal i com ho expressa Rojas a Cosificación de la mujer en los medios de comunicación impresos en Guatemala (2004), “es considera que, en l'actualitat i des de fa anys, els mitjans de comunicació massius han plasmat a través, principalment, de la publicitat, una imatge de la dona com un objecte de consum sexuat”. 

 “La publicitat juga un gran paper a l’hora de cosificar la dona”

David marquet, relacions públiques

Són moltes les discoteques que publiciten les seves festes sota el lema “noies gratis”. És una tècnica de la qual s’aprofiten molts dels empresaris de la nit, que saben que amb aquest missatge atrauran a molts nois a la festa. 

 

El David Marquet, encarregat de les relacions públiques i manager de la discoteca Bling Bling Barcelona, explica des del seu punt de vista per què només hi ha taules d’imatge per a noies.

Per tant, als espais d'oci nocturn utilitzen la imatge de la dona com a reclam per publicitar-se i per atraure als homes. A més, cal destacar que aquestes imatges que es representen sovint mostren una distorsió de la realitat i de la dona, fet que alimenta els estereotips de gènere i reprodueix els cànons de bellesa socialment establerts. (Rojas, 2004). El David Marquet parla d’uns requisits que demana la discoteca a l’hora d’oferir les taules a les noies gratuïtament. 

David marquet, relacions públiques

En canvi, el responsable de relacions públiques de la discoteca Pacha Barcelona, Aaron Berga, explica que “no es fan taules per a nois i per a noies, sinó que es fan segons convingui a la discoteca. Per exemple, si tenim un artista de música electrònica, per augmentar el nostre tràfic en xarxes convidem habituals del sector, ja siguin nois o noies, a canvi de publicitat”.

Ángeles Álvarez, portaveu d’igualtat del PSOE en el Congrés dels Diputats, va declarar a “Tribuna Feminista” que en cap situació s’hauria d’utilitzar la figura de la dona com a reclam per a cap mena de vendes de productes. La diputada socialista recalcava que “aquesta mostra de generositat no és més que una tècnica comercial i de publicitat masclista”. 

 

El responsable de relacions públiques de diverses discoteques de Barcelona i Salou, Jefferson Romero, afirma que les noies poden aconseguir una taula a un d’aquests establiments d’oci nocturn de manera gratuïta i per quin motiu. 

JEFFERSON ROMERO, RELACIONS PÚBLIQUES

Ángeles Álvarez: “És competència de les comunitats autònomes regular, vigilar i posar sancions administratives encaminades a erradicar aquesta estratègia masclista”

Aquest fet, però, ja no es dóna al País Basc des de juny de 2017, quan van recollir la seva prohibició en l'esborrany de Reglament d'Espectacles Públics i Activitats Recreatives arran de la voluntat de l'Executiu autonòmic d'acabar amb aquesta pràctica gens "igualitària" que fixa preus diferents en funció de si el client és home i dona.

 

Referent a això, Ángeles Álvarez celebra la mesura adoptada al País Basc i explica que “això acabarà quan les comunitats autònomes vulguin", perquè és la seva competència "regular, vigilar i posar sancions administratives" encaminades a erradicar aquesta estratègia masclista.

Tanmateix, Vicente Pizcueta, director de Comunicació de Noche Madrid -l'associació d'empresaris d'oci nocturn de la capital- va més enllà i recorda que només és una estratègia de màrqueting per afavorir a un col·lectiu amb menor poder adquisitiu i justifica la cosificació de la dona, que és violència sexual, amb la bretxa salarial: "Estem posant el focus en la discriminació d'un gènere quan el que de debò és greu és que elles continuïn cobrant menys pel mateix treball realitzat".

Tal i com afirma Rojas (2004), “cosificar significa considerar com una cosa o un objecte quelcom que no ho és, en aquest cas cosificar a la dona és fer ús d'ella o de la seva imatge per a fins que no la dignifiquen com a ésser humà.”

 

El cas més freqüent és la cosificació sexual. En el cas de les discoteques, la cosificació de la dona i la reducció de la seva persona a un objecte sexual és d'allò més comú. Quan s'associa el producte o el servei amb el desig que inspira la presència de la dona, la seva sexualitat esdevé una simple “mercaderia”. A més, cal afegir que aquesta distorsió i manipulació de la imatge de la dona suposa la creació d'estereotips en la ment dels receptors, i sovint els més influenciats son els joves (Rojas, 2004). 

Quan s'associa el producte o el servei amb el desig que inspira la presència de la dona, la seva sexualitat esdevé una simple “mercaderia”

Moltes discoteques, utilitzen tècniques comercials i de publicitat per atraure més clients, en concret homes, als seus establiments.

L’ANUNCI POLÈMIC D’UNA DISCOTECA DE BARCELONA

L’any 2017, l’'Ajuntament de Barcelona va decidir sancionar a una discoteca de la Sagrera que oferia entrada lliure, copes i 100 euros a les noies sense marit que fossin sense calces. La regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, va reaccionar a l'anunci de la discoteca al seu Twitter declarant que es tractava de "masclisme obscè" i que feia  "vergonya aliena”. “Les dones no som mercaderia. Estudiarem accions legals!", deia.

una discoteca de la Sagrera oferia entrada lliure, copes i 100 euros a les noies sense marit que fossin sense calces

Les cançons masclistes i de violència de gènere protagonitzen el debat radiofònic d’Hebes Media

Degut a la celebració del 25N en contra la violència masclista, aquest dimarts ha tingut lloc a la Universitat Autònoma un programa radiofònic centrat en les lletres masclistes que s’amaguen darrere de les cançons més conegudes des dels 80 fins l’actualitat.

D'igual forma, la que llavors era tinenta d'alcalde de Drets Socials de Barcelona, Laia Ortiz, va titllar de "vexació" "vergonya" i "insult" el cartell. "És una vergonya que la ciutadania hagi de suportar aquest tipus de cartells vexatoris i que atempten contra la dignitat de les dones", criticava Ortiz. 

Slow fashion

La sostenibilitat està de moda

 

SLOW FASHION, LA TENDèNCIA DE LA MODA SOSTENIBLE 

La producció mundial de roba s’ha duplicat en els últims quinze anys, passant de 50.000 milions de peces a 100.000 milions. El seu ús, en canvi, s’ha reduït a la meitat, segons la Fundació Ellen McArthur. De tots els milions de peces produïdes, solament el 20% es recicla, un percentatge inferior al de la mitjana de la Unió Europea i lluny de l’objectiu del 50% fixat pel Pla Estatal Marco de Gestió de Residus (PEMAR) per al 2020.

 

En contraposició, neix el concepte Slow Fashion de la mà de Kate Fletcher, activista i escriptora. Proposa un sistema de producció respectuós amb els treballadors i la naturalesa, on prevalgui la qualitat del producte enfront de l’ambició per vendre més i guanyar més. En aquest sistema, ja que les peces seran més cares donada la seva qualitat, els consumidors han de ser conscients que compraran menys productes que, en compensació, els seran útils durant més temps.

 

En altres paraules, no es basa en el temps, sinó en la qualitat. Kate Fletcher planteja que és possible produir roba i vestir-nos de manera responsable. És un enfocament diferent, en el qual els dissenyadors, compradors, detallistes i consumidors són més conscients dels efectes dels productes en els treballadors i els ecosistemes. 

 

Entenem com a Slow Fashion, la filosofia de consum responsable de la roba, que educa a la societat sobre l’impacte de les peces de vestir en l’entorn, l’esgotament de recursos i l’impacte de la indústria tèxtil en la societat. Es tracta d’un moviment conscienciat amb el medi ambient, l’antítesi del conegut com moda industrialitzada, és a dir, adquirir grans quantitats de roba barata i de baixa qualitat. Com bé explica un dels fundadors i soci de Hemp and Love, Joan Marc Moreu, “és fer moda de forma conscient i respectant el medi ambient, intentant utilitzar tots els recursos que estiguin a les nostres mans perquè l’impacte que generem al desenvolupar el nostre negoci sigui el més positiu possible”.

 

Els requisits indispensables perquè una marca es consideri com a sostenible són els materials orgànics i reciclats, un baix impacte ecològic, una emissió de carboni mínima i el respecte per les condicions econòmiques i laborals dels treballadors que han participat des de la matèria primera fins al punt de venda. 

 

Els materials fomentats per la moda sostenible són productes que no contaminen el medi ambient i que són biodegradables. 

Darrere d'aquests teixits sostenibles hi ha confeccions a partir de fibres naturals, com per exemple la llana que ofereixen races d'ovella com la merina, entre moltes altres. Els materials emprats han de ser susceptibles d’unir-se posteriorment a la cadena de reciclatge. Si no es transformen en noves peces, una altra opció per a donar-li una segona vida a la roba és l'intercanvi, el préstec o la donació.

Noemí Claveries, sobre la sostenibilitat de les peces

La moda sostenible lluita davant les grans conseqüències de l'actual sistema de producció de la indústria tèxtil. Un procés marcat per elaborar productes barats i, a vegades, de baixa qualitat perquè siguin venuts en grans quantitats i de forma massiva. “El temps és només un factor de producció, juntament amb la mà d'obra, el capital i els recursos naturals, que són espremuts en la cerca de guanys màxims”, indica Noemí Claveries, professora de l'Escola Llotja de disseny de Barcelona.

El model industrial que impera actualment té grans inconvenients per la societat, com l'abús dels recursos naturals i el fet de ser responsable del 20% dels tòxics que s’aboquen a l'aigua i que l'ha col·locat com a segona indústria més contaminant del planeta, segons les Nacions Unides.

A més, les grans empreses apliquen la deslocalització per aprofitar les pèssimes condicions dels seus treballadors i destinar pocs diners a la mà d'obra, principalment a l'Àsia, on Bangladesh se situa com a segon major exportador de la indústria tèxtil, segons dades del 2018 de l'Oficina de Promoció d'Exportacions de Bangladesh. “Si les empreses de moda ens mostressin realment com està feta la roba que portem, en quines condicions, on i per qui, estic convençuda que hi hauria molta gent que deixaria de comprar en les grans superfícies i optaria per altres marques”, exclama Noemí Claveries. 

L'Slow Fashion lluita amb l'objectiu de minimitzar l'impacte mediambiental, millorar la salut del planeta, garantir els drets laborals i deixar d'apostar per un sistema purament quantitatiu. I és que la moda sostenible s'interessa per una economia basada en el creixement eficient, qualitatiu i innovador dels processos industrials gràcies a una filosofia 'zero waste', que es basa en aprofitar el màxim de teixit possible i evitar grans residus, i 'Cradle to Cradle', la qual utilitza materials amb impactes positius, siguin teixits orgànics o reutilitzats per facilitar el posterior reciclatge.

Tal com explica un dels fundadors de Hemp and Love, Arnau Sanmartí, “una empresa que obre d’una manera conscient, ètica i responsable genera moltes externalitats positives a qualsevol actor que participa dins el procés productiu. Així com a la pròpia venda de productes de l’empresa i al consumidor final”.

El terme Slow Fashion va guanyar més notorietat a la societat al 2013, després de la tragèdia a l’edifici Rana Plaza, una indústria tèxtil a Bangladesh. La fàbrica, que no complia amb les mesures bàsiques de seguretat segons van denunciar les organitzacions per la defensa dels treballadors tèxtils a Bangladesh, es va esfondrar deixant més de 1.100 morts i més de 2.000 persones ferides.

La tragèdia va tenir un gran impacte arreu del món i va afavorir a l'avenç de diferents iniciatives per millorar les condicions laborals de la indústria tèxtil. A més, els consumidors i les empreses es van adonar de la situació i el moviment Slow Fashion va augmentar.

Un cas seria Ecoalf, organització espanyola que treballa amb el compromís de deixar de consumir els recursos naturals d'aquest planeta d'una forma indiscriminada i sent innovadors a través de la inversió en I+D i la recerca col·laborativa per aconseguir la millor qualitat en els nous materials, teixits i processos de fabricació.

Un altre exemple seria Coraliness, fundada per Coral Cassallarch, que té en compte des que es planta i es conrea el cotó fins que la samarreta arriba al client. Coral Cassallarch ha demostrat que “fent les coses més lentament es pot tenir més delicadesa; es pot cuidar més els detalls en tots els sentits perque més seguretat en la producció implica menys contaminació”. Tot i això, és conscient d’algunes dificultats que pot tenir un negoci de moda sostenible: “El producte, al tenir diferents factors en compte, provoca que el cost sigui més elevat. Un exemple serien peces úniques, pintades a mà, amb el que el temps de producció és molt major”. 

El mercat de la indústria tèxtil ha trobat un nou camí que no s’ha de confondre amb una tendència o una simple moda, ja sigui efímera o atemporal. L’Slow Fashion està comportant un canvi de mentalitat en consumidors, empresaris, mercats i avenços en els drets laborals dels països en vies de desenvolupament. Per això, s’ha d’entendre com una realitat innovadora, basada en la producció a petita escala, que aposta per la sostenibilitat i els productes locals, i que prioritza l’ètica i el compromís amb el medi ambient, per sobre d’un sistema econòmic i quantitatiu.

Els estudiants de la Universitat Autònoma destaquen per la seva implicació en moviments de canvi social, per exemple el canvi climàtic. El corrent Slow Fashion és una tendència que defuig de la sobreexplotació de la indústria tèxtil i aposta per una praxis més sostenible.

Estan els estudiants de la UAB conscienciats també amb aquest moviment?

Slow fashion vs fast fasHion

 

Els secrets de l'Slow Fashion

Com defineixen els experts de l'Slow Fashion aquesta nova tendència? D'on provenen els teixits que es fan servir? Què té de diferent respecte el Fast Fashion?

 

Trobaràs la resposta a totes aquestes preguntes i moltes més en el reportatge de la setmana d'Hebes Media Ràdio. 

 

La nostra roba vista amb lupa

Quants cops a l’any anem de compres? I a quines botigues? Potser hi ha qui va cada mes, o inclús cada setmana. Però d’altres decideixen deixar d’una banda la moda “ràpida” i pensar més en el medi ambient i en com afecten les nostres peces de roba al canvi climàtic. Dues opcions representades per diferents paràmetres segons les prioritats de cadascú. Per una banda tenim el “fast fashion”, aquelles botigues de moda econòmica i on cada setmana hi podem trobar noves peces per intentar saciar el nostre desig de comprar. I per una altra part, tenim el “slow fashion”, enfocat a un comerç de proximitat que respecta els drets dels treballadors a cada part del procés de producció. Per tal d’intentar saber una mica més d’aquestes dues formes de fer moda, podem viatjar amb aquest vídeo interactiu i descobrir els secrets de les dues vessants. 

 

qUÈ PENSEN ELS JOVES?

Hebes Media ha sortit a preguntar a gent jove el que sap respecte la nova moda 'slow fashion'.

 

Cada quant acostumen a comprar roba?

En què consisteix el moviment 'fast fashion'?

La roba sostenible és econòmica?

EL FUTUR DE LA MODA SOSTENIBLE  A CATALUNYA I ESPANYA

Fast fashion, la moda d’usar i tirar

 

És inevitable preguntar-se com pot ser que una samarreta tingui un preu de només 10 euros, o menys. Darrere d’aquesta peça de roba es troben molts processos productius com ara el disseny, la maquinària que s’usa en la seva fabricació, la matèria primera amb la qual es fabrica, el transport fins als punts de venda... La fast fashion és la resposta al fet que es pugui vendre roba a un preu tan baix.

La fast fashion és el que coneixem com a moda comercial que busca vendre un gran volum de roba. És un paradigma de producció de peces de vestir basades en l'aplicació del concepte d’ “usar i tirar” al món de la moda. Sorgeix de la mà de grans firmes internacionals de la moda, especialment aquelles que tenen presència en totes les grans ciutats. Els avantatges de les marques que utilitzen aquest sistema és que, en vendre els seus productes a preus molt baixos, augmenten de forma considerable les seves vendes i, per tant, els seus beneficis.

LA FAST FASHION ÉS LA RESPOSTA AL FET QUE ES PUGUI VENDRE ROBA A UN PREU TAN BAIX

El model industrial fast fashion, ha anat en creixement en els últims anys. L'any 2010, el consum mundial tèxtil arribava al seu màxim amb 69,7 milions de tonelades de roba. Aquest nombre suposava un augment del 212% respecte al consum tèxtil deu anys abans. Dividint-lo entre tots els habitants del món, això es tradueix  en què pertoquen uns deu quilos de roba per persona, quan l'any 2003 en pertocaven 6,7 kg.

Dividint-lo entre tots els habitants del món, això es tradueix  en què pertoquen uns deu quilos de roba per persona, quan l'any 2003 en pertocaven 6,7 kg. Per la seva banda, segons l’Associació Ibèrica de Reciclatge Tèxtil (Asirtex), el consum de roba a Espanya no para de créixer en els anys posteriors a la crisi econòmica que ha patit el país.Tot i això, encara no arriben a les xifres anteriors a la recessió, ja que actualment els espanyols gasten en el sector tèxtil uns 608,6 euros de mitjana, mentre que fa uns anys cada persona gastava 723,3 euros.

ACTUALMENT, ENS PERTOQUEN UNS DEU QUILOS DE ROBA PER PERSONA

La producció mundial de roba ha passat de 50.000 milions de peces l’any 2000 a 100.000 milions el 2018, segons l'estudi A New Textiles Economy: Redisigning Fashion's Future (2017) de la Fundació Ellen McArthur .

El seu ús, en canvi, s'ha reduït a la meitat, d'acord amb l'informe Time Out for Fashion de Greenpeace. Avui dia, utilitzem les prendes menys de 160 cops de mitjana abans de desfer-nos d'elles.

 

A Espanya, cada ciutadà gasta uns 600 euros anuals de mitjana per renovar el seu armari i genera entre 12 i 14 quilos de residus tèxtils. De tots aquests residus, es recicla un 20% en un procés que es complica quan en la confecció de les peces es barregen fibres naturals i sintètiques.

Aquest 20% es troba molt lluny de l'objectiu del 50% que va fixar el Pla Estatal Marc de Gestió de Residus (PEMAR) pel 2020.

A ESPANYA, CADA CIUTADÀ GASTA UNS 600 EUROS ANUALS PER RENOVAR EL SEU ARMARI, I GENERA ENTRE 12 I 14 QUILOS DE RESIDUS TÈXTILS

L’informe Puntadas tóxicas: el oscuro secreto de la moda de Greenpeace, exposa que el 20% dels abocaments tòxics a l'aigua procedeixen del sector tèxtil. A més, segons l’informe, la fibra de polièster triga 200 anys a descompondre’s i la producció de cotó acapara l'11% dels pesticides i el 24% dels insecticides utilitzats en el món. Els materials que més s’utilitzen en el tèxtil són polièster i cotó. No obstant això, cada vegada més productors opten per teixits i processos de producció més sostenibles, ja que en l'elecció d'un teixit orgànic o reciclable es pot evitar el 80% de l'impacte de les peces.

El polièster, derivat del petroli, representa el 60% dels materials usats. "En ficar-ho a la rentadora, desprèn microplàstics que acaben en rius i mars i d'aquí entren a la cadena alimentària”, declara Gema Gómez, directora de la plataforma Slow Fashion Next. La fundació Ellen MacArthur calcula que es llençaran al mar 22 milions de tones de microplàstics d'aquí a 2050. En menys de vint anys, del 2000 al 2018, el consum d'aquesta fibra sintètica, que triplica les emissions de CO2 del cotó, s'ha incrementat un 157%.

ES CALCULA QUE ES LLENÇARAN AL MAR 22 MILIONS DE TOnES DE MICROPLÀSTICS D’AQUÍ A 2050

Perquè la moda sigui sostenible s'han d'emprar tints naturals en comptes de químics, reduir el consum d'aigua i recórrer a fibres conreades sense pesticides o herbicides, com el cotó o el cànem. Existeixen articles creats a partir de la cel·lulosa dels arbres, “bosses fetes amb les restes de les fulles de pinya, faldilles que provenen de les peles de taronja i sabatilles realitzades amb bolets”, explica Gómez. I, fins i tot, roba de bany sostenible confeccionada amb econyl, un teixit fabricat a partir d'escombraries plàstiques recollides del mar.

La contaminació i la precarietat laboral: els principals inconvenients del fast fashion

Per poder dur a terme el model fast fashion, és necessària també una explotació insostenible de recursos ambientals i humans. La indústria tèxtil és la segona més contaminant, només superada per la indústria petrolífera. És tant l'impacte ambiental que les conseqüències mediambientals d'aquesta indústria no tenen solució a curt termini. El procés que segueix qualsevol peça de roba no sostenible és el següent:

Aquest procés es repeteix constantment per una elevada quantitat d'empreses que segueixen el model del fast fashion i, conseqüentment, afavoreixen a la contaminació ambiental. La producció tèxtil mundial, liderada per marques com Zara i H&M, s'ha duplicat en l’última dècada. Cada any es produeixen 100.000 milions de peces de roba. A més, ja no només hi ha col·leccions anuals, sinó que les botigues renoven les seves col·leccions cada poques setmanes, fet que obliga a les fàbriques a incrementar la seva producció i, per consegüent, contaminar més.

Anualment, cada espanyol genera catorze quilograms de residus tèxtils, segons s’indica desde la Asociación Ibérica de Reciclaje Téxtil. Així doncs, tenint en compte que Espanya supera els 47 milions d’habitants, en total es formaran més de 658.000 tones de residus téxtils en un any.  Encara més roba tiren els alemanys o els britànics, arribant a un milió de tones de roba anuals en total. El país que lidera el llistat són els Estats Units, arribant a desprendre's de 13 milions de tones de roba, quantitat equivalent al pes de gairebé 2.000 creuers.

D’altra banda, pel que fa als recursos humans, la indústria tèxtil dona treball a més de 60 milions de persones en el món, la majoria gent amb baixa qualificació, migrants i professionals poc organitzats, segons dades de l'Organització Mundial del Treball. Així, la producció a gran escala de roba té aquesta doble vessant: d'una banda genera molta ocupació i és el motor d'algunes economies, però per una altra els alts nivells de producció requerits fan que els treballadors i treballadores es trobin en condicions que arriben a tocar l'esclavisme.

La gran majoria dels empleats de les fàbriques tèxtils se situen en països com la Xina, Cambodja, Bangladesh, l'Índia, el Marroc, Turquia, Filipines, Egipte o Sri Lanka. Els treballadors ubicats en aquests països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament no treballen directament per a les grans marques, sinó per a empreses subcontractades. La transparència per conèixer com treballaven els proveïdors de la roba fast fashion ha estat molt escassa fins fa poc, la qual cosa propiciava que moltes companyies es desentenguessin per complet de les condicions de vida d'aquests empleats.

La situació es mantenia clandestinament, fins que l'any 2013 va ocórrer la major catàstrofe viscuda en les fàbriques de les indústries tèxtils: l’ensorrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangladesh, un país molt atractiu per a la indústria pels seus baixos salaris. Aquest accident va acabar amb la vida de 1.127 persones i va deixar ferides a més de 2.500.

Però, el cert és que aquesta tragèdia no va ser pròpiament un accident.

Slow Fashion: Una moda més conscient

El 2013 més de 1.000 persones van morir en esfondrar-se la fàbrica tèxtil de Bangladesh, un edifici industrial que no complia amb les mesures bàsiques de seguretat. Arran d'aquest fet, les empreses i els consumidors van prendre consciència de la situació i la moda sostenible va experimentar un important ascens. Cada vegada són més els que opten per comprar peces de comerç just i amb més qualitat, en detriment de les peces a preus assequibles però realitzades en cadena i amb materials nocius pel medi ambient.

La moda sostenible o slow fashion reivindica l'alentiment de l'actual cicle industrial, conegut com fast fashion, que basa el seu model productiu en una ràpida captura de les tendències per transformar-les en productes barats i d'escassa qualitat perquè siguin venuts de forma massiva. Per contra, el moviment slow fashion pretén aconseguir una reducció de la producció per tal d'evitar la sobreexplotació dels recursos naturals i humans i una disminució del consum mitjançant l'elongació de la vida útil de les peces. Per tant, com a contracorrent a la tòxica acceleració, la moda sostenible es posiciona com una via de futur per a la indústria de la moda i pel medi ambient.

La slow fashion reforça l'economia local a través de centres de producció pròxims al consumidor, mentre que la moda industrialitzada es basa en la deslocalització de la producció cap a països en desenvolupament amb precàries condicions de seguretat i higiene dels treballadors.

 

Segons l'Índex Global dels Drets (Confederació Sindical Internacional, 2017), entre els deu pitjors països del món pels treballadors es troben Turquia i Bangladesh, dos importants proveïdors tèxtils a Espanya. També, la moda sostenible busca l'economia circular, és a dir, un nou model de disseny i producció de peces amb la finalitat de tornar a ser utilitzades i garantir una major durabilitat.

 

D'altra banda, segons l’informe Una nueva economía de los textiles: rediseñar el futuro de la moda de la Fundació Ellen MacArthur, el model lineal actual causa pèrdues econòmiques de gairebé 500 mil milions d’euros entre deixalles de producció, recursos ambientals i roba d'un sol ús.

EL MODEL LINEAL ACTUAL CAUSA PÈRDUES ECONÒMIQUES DE GAIREBÉ 500 MIL MILIONS D’EUROS

Les xifres de l'informe The sustainability imperative (Nielsen, 2015) mostren una tendència notòria del consumidor cap a un comportament cada vegada més sostenible, el qual pressiona a les empreses a adquirir nous hàbits en la fabricació del producte i en tota la cadena de valor. Actualment, la moda està immersa en un moment de canvi davant les demandes dels consumidors i, per tant, marques espanyoles com Nabari, Ecoalf, Genuins o Lifegist ja dissenyen tots els seus productes amb materials reciclats.

Les marques de moda sostenible a Barcelona

En els darrers anys, la moda sostenible ha crescut de forma considerable. L’alarma social del canvi climàtic ha arribat a les marques de fast fashion, amb línies que pretenen ser ètiques. És el cas de l’espai de moda sostenible de H&M o de la col·lecció orgànica de banyadors fets amb plàstics reciclats de Oysho. A més, cada cop neixen més marques la iniciativa de les quals és fer productes exclusivament reciclats. En Pedro Marín, un treballador de l’empresa de moda sostenible Ecoalf des dels inicis d’aquesta marca, explica què la diferencia de la resta de marques.

pedro marín, treballador d'ecoalf

Joventut i tendències de consum de moda

 

Entrevista a Gema Gomez directora,

fundadora de Slow Fashion Next 

Avui a Hebes Media Ràdio parlem amb Gema Gómez, tota una referent en el món de l'slow fashion per la seva feina de difusió i promoció d'aquesta nova tendència.

Fundadora de Slow Fashion Next, una iniciativa que sorgeix de la idea d’ajudar a professionals del sector de la moda a aumentar el valor i l’impacte de les seves marques, encaminant-les cap al món de l’slow fashion, s'ha convertit en una influencerdel sector. 

Com funciona una botiga slow fashion?

L’Alice Sunsais ha obert les portes de la seva botiga de roba sostenible a l’equip Hebes Media per explicar la seva concecpció sobre el moviment slow fashion i les conseqüències de la moda convencional sobre el medi ambient. 

HEBES  MEDIA 2020

SECCIONS

SOBRE

NOSALTRES

Universitat Autònoma de Barcelona

Campus de la UAB, Plaça Cívica, 08193

Bellaterra, Barcelona

Facultat de Ciències de la Comunicació

INICI

A FONS

PODCASTS

SITGES

FACT CHECK

TEMP. ANTERIORS

CONTACTE

QUI SOM?

SEGUEIX-NOS!

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now