Ludopatia

Molt més que perdre diners

entrevista a carles martínez: Sales de joc a l’abast de menors

Avui hem parlat amb Carles Martínez Ollé que ens ha explicat com va superar la seva addicció al joc. Hem recorregut les zones de la ciutat que més transitava quan estava enganxat al joc i, finalment, hem realitzat l’entrevista en el lloc on ara se sent més còmode: la Plaça Universitat, que ara és el seu lloc de treball.

Carles s’ha obert i ens ha explicat la seva història i tot el recorregut que ha hagut seguit per poder ser qui és avui dia.

Carles Martínez, de vint anys, acaba d’iniciar els seus estudis de màrqueting, però porta treballant en una empresa dedicada al face to face des de fa dos anys, on ja ha aconseguit ser-ne el gerent. Malgrat el seu èxit actual, el camí que l’ha dut fins aquí no ha sigut fàcil. Quan només tenia dotze anys va morir el seu avi, qui havia sigut una persona molt important per a ell, provocant que ell veiés en el joc un refugi.

Des de petit, Carles havia anat amb el seu avi a jugar a les típiques màquines escurabutxaques i, fins i tot, a la ruleta. Per això, amb la mort del seu avi va veure el joc més a prop que mai, per a ell, era com sentir el seu avi al seu costat. En un primer moment, només estava interessat en les màquines, però poc a poc, quant més augmentava la seva addicció més gran era la seva necessitat d’apostar. D’aquesta manera, el que va començar sent un simple joc en un bar del barri del seu poble, Franqueses del Vallès a La Garriga, es va convertir en una necessitat. A tot això, ell només tenia catorze anys.

Que fos menor d’edat no va ser pas un impediment per a ell. Les cases d’apostes que havia visitat amb el seu avi continuaven obrint-li les portes i, tal i com ens ha assegurat, els llocs que freqüentava a Granollers no seguien massa la normativa que impedeix l’accés als menors, cosa que va facilitar la seva addicció.

La seva família, encara que seguia els passos del fill molt preocupats, intentaven donar-li la llibertat perquè pogués resoldre el problema per a si sol. Però el problema, més que resoldre’s s’agreujava i, Carles cada cop necessitava més el pòquer, una addicció que va anar adquirint conforme s’anava professionalitzant la seva malaltia.

Tres anys després, la seva parella d’aleshores no va poder més i va decidir enfrontar-se al problema de cara. Ella, juntament amb la família de Carles, li van fer veure que necessitava ajuda, motiu pel qual va començar teràpia amb un professional a la ciutat de Barcelona. Carles admet que aquesta ajuda va arribar massa tard, ja que el tractament psicològic l’hauria d’haver començat just quan va morir el seu avi i no quan es trobava en el punt més àlgid de la seva addicció.

Encara que, com explica Carles, la teràpia va fer que es recuperés molt ràpidament un dissabte qualsevol amb els seus amics va fer que s’adonés de que necessitava més ajuda. En aquest moment, els problemes de Carles no només tenien a veure amb el joc, sinó que també arrossegava traumes derivats del bullying que va patir quan anava a l’escola, més la seva addicció a les drogues.

En aquest moment, Carles superat per la pressió va decidir que havia arribat el moment de canviar la seva vida. Quan recorda les persones que van estar al seu costat no pot evitar constatar que la seva ja exparella és per a ell el seu àngel de la guarda, ja que si no hagués sigut per ella, igual que per la seva família, no ho hagués pogut superar.

 

Després de dos anys, quan pensa en el que va passar no pot evitar sentir-se avergonyit sobretot pels seus pares, ja que els diners que invertia en el joc eren seus. A més, vist des de la distància sap que aquella no era bona forma d’afrontar un problema com la mort del seu avi i, ara, si trobés a algú en la mateixa situació li diria, encara que sembli un tòpic: “demana ajuda”.

Ara Carles està totalment recuperat i, fins i tot, ha pogut tornar a una sala de joc, tot i que reconeix el perill que li suposa entrar-hi. A més, els problemes del passat que el van acompanyar en la seva addicció al joc: el bullying i la droga, els ha deixat enrere, sempre tenint en compte les conseqüències que sempre tindrà per aquets petits traumes.

l'entrevista en imatges

cases d'apostes i jocs d'atzar

història d'un ludòpata

Coneix la història d'en Quim Bartolomé, un jove advocat que acaba submergit en el món de les apostes fins que finalment decideix posar fi a la seva ludopatia.

ELS TIPSTERS, ESPECIALISTES QUE VIUEN DE LES APOSTES

“Estic moltes hores cada dia rastrejant tot el que és d'interès, per a al final acabar trobant el valor en una aposta concreta. Per sort, després de tants anys, he desenvolupat una espècie d’ull clínic, que em facilita que una aposta em cridi ràpidament l'atenció si hi ha una cosa estranya en ella”.

 

Com Pau Cazorla, hi ha una gran quantitat de persones que es dediquen al món de les apostes, se’ls denomina tipsters, un neologisme anglès que vindria a significar “aconselladors”. Són assessors especialitzats en les apostes que inverteixen part del seu temps en l’estudi d’estadístiques i la recopilació de dades per intentar preveure el resultat d’un esdeveniment esportiu.

 

Les noves tecnologies permeten apostar en lligues de tot el món, diferents esports i diverses modalitats. Així doncs, el tipster sol ser expert en un esport concret o, fins i tot, en una competició específica, a més de ser expert en apostar com Pau Cazorla, que als seus 31 anys, porta més de 13 apostant.

 

Lesions, estats d’ànim, noves incorporacions són factors que influeixen en el resultat dels partits al llarg de la temporada, atès que poden afectar el rendiment sobre el terreny de joc. Per minimitzar el risc, el tipster combina les estadístiques dels participants i extreu, utilitzant mètodes matemàtics, conclusions sobre els possibles resultats.

 

“El tipster prediu el que succeirà en un esdeveniment concret, sempre tenint en compte el valor de les quotes i altres factors com les estadístiques prèvies, les possibles baixes, la motivació dels jugadors…”, explica Pau Cazorla, que normalment treballa de diumenge a divendres en l’anàlisi dels equips de primera i segona divisió a Espanya per a lliurar les apostes als seus clients abans del cap de setmana. En altres paraules, ser tipster és una barreja d’estadístiques, dinàmiques, informació i sensacions.

LA DIFUSIÓ DE LES APOSTES

Quan el tipster troba l’aposta adequada, comparteix la informació amb el públic general, o bé amb els subscriptors. Molts pronosticadors van començar donant la seva opinió de manera gratuïta, però ara ofereixen un servei premium, com és el cas de Pau Cazorla: “Em vaig decidir a ser de pagament per a poder rendibilitzar millor els meus coneixements, i com a les meves apostes és complicat ficar-li grans quantitats, el fet de ser tipster em podia servir com un complement, a més d'assegurar un extra mensual que amb les apostes no el tens, ja que pots guanyar, però també perdre durant un llarg període de temps. En aquest moment començava el boom dels tipsters de pagament. I vaig pensar que si molta gent amb menors coneixements i números ho era, per què no intentar-ho jo”.

Un altre cas és el de Carlos Martín, tipster que va començar a apostar amb 18 anys. "A poc a poc vaig anar entrant en un món més de coneixement, em ficava en fòrums per a aprendre una mica i estar informat. Aquesta curiositat d'estar informat va fer que acabés especialitzant-me en tennis, arribant a treballar per a dos webs on publicava l'anàlisi i, posteriorment, fent el salt a tipster premium, ja que la demanda dels meus serveis era alta, i necessitava rendibilitzar una mica el temps dedicat a tot això", senyala.

Habitualment la qualitat dels anàlisis i, per tant, dels pronòstics va lligada a si el servei és gratuït o de pagament. És per això, que hi ha gent com Antonio Baena que paga a un tipster, vist que sense la seva ajuda, no guanyava ni un euro amb les apostes.

L’EXPERIÈNCIA D’ANTONIO BAENA AMB UN TIPSTER

Els tipsters solen fer arribar els pronòstics, tant de pagament com gratuïts, per mitjà de diferents plataformes. Mentre que els de pagament solen utilitzar vies d’accés restringit, com l’e-mail, Whatsapp, Telegram, els tipsters gratuïts utilitzen les webs, els blogs d’apostes i les xarxes socials com a canals habituals.

 

Pau Cazorla, amb més 11.000 seguidors a Twitter, ha fet ús d’aquestes eines per publicar recomanacions, estadístiques de resultats, promocions, etc. “Havia tingut algun blog on compartia algunes apostes. També per Twitter, però vaig deixar de fer-ho perquè eren apostes molt específiques i si les compartia públicament, les treien. Ara només comparteixo en dos petits grups de Whatsapp i Telegram”, comenta.

Els tipsters, amb l’objectiu d’atraure el màxim número de públic i subscriptors possibles, volen ser transparents amb l’audiència  a partir d’estadístiques del pronosticador en qüestió. Per això, és bastant comú que els propis tipsters elaborin gràfiques a partir de variables, com els beneficis, el percentatge d’encert o la mitjana de les quotes de les apostes. A més, utilitzen tecnicismes per a entablir una comunicació més eficaç amb el seu públic.

EL CREIXEMENT DEL MERCAT DE LES APOSTES

El nombre d’usuaris que decideixen endinsar-se en el sector de les apostes esportives a Espanya està en continu auge. En el 2013, hi havia 305.000 jugadors online actius i, en tan sols cinc anys, aquesta xifra havia augmentat a 842.000, que es van jugar 17.349 milions d’euros, segons les dades de la direcció general de l’Ordenació del Joc (DGOJ). Aquestes xifres van lligades a un gran volum de diners invertits en màrqueting i publicitat. Les empreses del sector s’han adonat de la importància del mercat a Espanya i han centrat molts esforços a realitzar campanyes de propaganda.

 

El creixement de les apostes ha comportat el naixement dels primers apostadors professionals, que van fer els seus primers passos per simple entreteniment. Com bé explica Carlos Martín, el treball del tipster està cada vegada més ben valorat a conseqüència de l’auge de les apostes i, això fa que, alguns d’ells hagin pogut convertir el seu hobby en una professió. “Tot el que et genera uns diners acaba sent una professió. Va començar com un hobby i ara mateix visc d'això, m'agrada veure-ho amb la responsabilitat de ser una professió, em dec al màxim als meus clients. Per a mi, és un hobby que per demanda, nombre de clients i resultats s'ha acabat convertint en professió”, confessa.

Ser tipster no és una professió banal: Carlos Martín ha arribat a guanyar més de 4.000 euros en una sola jugada. A més treball, més informació, que es tradueix en més poder per a batre a les cases d’apostes. Quan aquestes detecten un comportament metòdic i una trajectòria positiva de guanys, prenen mesures dràstiques: posen un límit molt baix a les seves apostes, bloquegen determinats mercats o, fins i tot, els tanquen el compte.

És a dir, les cases d’apostes saben detectar al bon apostador i busquen que no hi hagi un gran benefici per al client.

Una altra estratègia que tenen les cases d'apostes és contractar a tipsters reconeguts com a figura publicitària per atraure més públic.

Un exemple seria Juan Gayà, pronosticador reconegut a Espanya, que col·labora amb alguns portals especialitzats en pronòstics, com lasapuestasdeas.com, i fa publicitat de cases d’apostes.

El benefici, tal i com explica Pau Cazorla, és mutu entre les cases d'apostes i el tipster: “Hi ha desenes de tipsters que (…) atrauen a gent per a que li paguin i realment el que els importa és aconseguir registres en cases d'apostes amb les que guanyen diners i fer publicitat, per així tenir més clients i obtenir beneficis a partir de la figura de tipster, no a través de les apostes”.

TIPSTERS ESTAFADORS

Davant l'auge d'usuaris a les cases d'apostes esportives, hi han molts jugadors que acudeixen a tipsters per guanyar diners, o simplement recuperar el que han invertit. “He tingut clients que m’han dit: Carlos, no deixo de perdre diners, em vull subscriure per fer únicament el que tu diguis”, revela Martín.

Enfront l'interès dels jugadors en guanyar diners, han sorgit tipsters estafadors que, a partir de la manipulació d'estadístiques i publicitat enganyosa, aconsegueixen nous subscriptors i amplien el seu capital. Per donar una visió d'èxit, “només ressalten els beneficis, eliminen apostes perdudes, fan publicitat a través d'altres tipsters, mostren fotos de diners i asseguren que guanyaràs molt si els segueixes”, explica Cazorla.

Existeixen portals que s'encarreguen de verificar les estadístiques dels pronosticadors com Bet2Earn, plataforma que actua d'intermediari entre els tipsters i els jugadors, o Betsfy.

RESPONSABILITAT DAVANT LA LUDOPATIA

A l’últim trimestre del 2019 es van jugar 100,77 milions d’euros, segons dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, i menys d’una de cada quatre persones va treure rendiment, ja que el 75,5% dels jugadors perdien diners amb les apostes esportives i altres jocs d’atzar.

És per això que moltes persones que estan perdent diners recorren a tipsters per incrementar els beneficis i recuperar el que han invertit. Però, un jugador qualsevol es pot permetre apostar quantitats elevades o, simplement, passar per una mala ratxa?

Cazorla explica que “si et segueixen és perquè es fien de tu (...) jo sé que el meu mètode és bo, i que a llarg termini no faré perdre diners a la gent”, mentre que Martín comenta que ”ha de ser el jugador qui decideixi que vol invertir, i ha de ser ell qui busqui al tipster, no al revés. Si tu busques al client, li fiques al cap que serà ric, estàs fomentant la ludopatia, perquè ell no té intenció d’invertir, i potser acaba fent-lo amb uns diners que no es pot permetre simplement per la teva publicitat interessada”.

A Espanya s’han detectat més de 400.000 casos de ludopatia, segons l’últim informe de la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR). Carlos Martín té clar que el tipster no la fomenta: “Penso que la mala publicitat d’un tipster sí que ho fa, les mentides, etc. Jo tinc una postura clara, i no és posicionar-me en contra de la publicitat, que jo mateix l’he fet en algun moment possiblement, però si crec que s’ha de tenir cura amb ella.”

El mercat de les cases d’apostes segueix en contínua evolució, cada vegada més jugadors s’endinsen en el món de les apostes, influenciats, en part, per les facilitats d’Internet i per la promoció que es fa en molts espais. Tot i que es tracta d’un sector imprevisible, amb el temps han sorgit els tipsters, especialistes a pronosticar els resultats.

Crònica d’una tarda de joc i addicció

Què es viu en una sala de bingo un dissabte a la tarda? Quin és l’ambient que es respira? És tot com t’ho imagines i veus a les pel·lícules?

 

Dos joves universitaris i membres de l’equip d’Hebes Media Ràdio ens apropen a una sala de joc des de la seva pròpia experiència.

A través de la seva mirada i les seves sensacions podràs conèixer què és realment el que amaga aquesta addicció completament acceptada i normalitzada per la societat.

la visió dels experts

el vessant clínic de la ludopatía

El Dr. Conrad Surribas, psiquiatra especialista en addiccions, ha atès Hebes Media per oferir una vessant clínica sobre la ludopatia.

Ha explicat què passa a nivell biològic dins el cervell d'un ludòpata i com s'ha de fer front al procès de desintoxicació.

La cultura espanyola integra els jocs d’atzar de manera que la majoria de població hi participa sense adonar-se de les possibles conseqüències.

 

Han jugat algun cop a la loteria de Nadal? O s’han deixat algunes monedes a la màquina del bar?

 

En aquest reportatge parlarem de les ludopaties més normalitzades, la loteria, les escurabutxaques i el nou perill que comporten els videojocs.

Les ludopaties normalitzades

Algunes declaracions d’aquest reportatge estan extretes de peces externes, si voleu consultar el contingut complet el podreu trobar als enllaços següents:

- Història de la Montse:  https://www.youtube.com/watch?v=rL6RZ_Y77SY

- José Antonio Molina: https://www.youtube.com/watch?v=CNWK4i5EEQ4&t=1s

- Sergio González i Vituber: https://www.youtube.com/watch?v=GJtSjvtTruc&t=228s

La ludopatia, cada cop més present entre els joves

Creixement de les cases d’apostes online

El joc online continua a l'alça. És un sector que no ha parat de créixer des que el seu consum es fes global fa uns anys. S’ha convertit en un oci perillós que pot acabar en una addicció, sobretot pels joves que, segons Mariano Chóliz, catedràtic de Psicologia Bàsica de la Universitat de València i expert en l’addicció al joc, són el sector més vulnerable. El valencià va realitzar un qüestionari a centres educatius de la Comunitat Valenciana i va concloure que més de la meitat dels menors ha apostat diners algun cop.

El nombre de casinos online nous amb llicència ha anat creixent a Espanya a mesura que avancen els anys. Aquests establiments es van regular a Espanya l’any 2011 i, des d’aquell instant, no han deixat de créixer, per la qual cosa ens trobem enfront d'un sector que pot considerar-se emergent i que està ara en plena expansió.

Segons un anàlisi realitzat per la Direcció General d’Ordenació del Joc, en els darrers sis anys, el nombre de jugadors en línia ha augmentat de 289.000 a gairebé un milió. Per tant, la tendència de jugadors nous està en augment i registra les xifres més elevades el març de 2019.

El nombre de jugadors en línia ha augmentat

de 289.000 a gairebé un milió

Les apostes online que desperten més interès són les esportives. Segons dades del Ministeri d'Hisenda, l’any 2017 es van jugar a Espanya 7.400 milions d'euros en aquest tipus d’apostes. En relació als joves, Chóliz destaca que “les apostes esportives són la porta d'entrada”. “Segons les nostres dades, gairebé el 20% dels homes menors fan aquestes apostes més de dues vegades al mes”, assenyala.

El futbol s’ha convertit en l’eix vertebral de les apostes online. L’any 2004, el Betis es va convertir en el primer equip de la Primera Divisió espanyola de futbol a portar a la seva equipació a Globet, una casa d'apostes com a patrocinadora. Més endavant, altres equips es van afegir a aquesta proposta de màrqueting:

Joves ludòpates

La ludopatia és un trastorn reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Les seves conseqüències són alarmants no només per a la persona que ho pateix, sinó per al seu entorn familiar i professional. Anteriorment, es promovia l’esport i la cultura entre els joves ara, en canvi, “veiem als millors futbolistes del món animant-los a jugar. És una perversió”, denúncia Ana María Bayta, psicòloga i coordinadora de l'equip terapèutic de l'Associació per a la Prevenció i Ajuda al Ludópata (APAL).

La mitjana d’edat de les persones que s’inicien en aquests tipus de jocs ha baixat dels 28 als 18 anys

El cert és que la mitjana d’edat de les persones que s’inicien en aquests tipus de jocs ha baixat dels 28 als 18 anys i, entitats com la de Bayta, alerten que el trastorn de joc patològic és cada vegada més comú entre els més joves. Aquestes paraules se sustenten amb un estudi realitzat per la Universitat de València entre més de 7.000 estudiants, el qual certifica que el 2,1% dels alumnes de 15 a 17 anys pateix problemes amb el joc.

Tant és així, que el director tècnic de la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitzats (FEJAR), Juan Lamas, va explicar a una entrevista al diari ‘ Faro de Vigo ’ que “només tractem a majors d'edat, però si acudeixen a tractament amb divuit anys, vol dir que hi ha menors d'edat jugant, cosa que és il·legal i que demostra que els controls que s'estableixen perquè això no passi no són prou efectius”.

Participar en apostes no és legal a Espanya fins als divuit anys, és a dir, la majoria d’edat. Tot i això, tal com assenyala la Guia Clínica ‘Joves i Joc Online’, elaborada per FEJAR, avui dia els mecanismes que controlen si qui està jugant és major d'edat “són encara insuficients”. Per tant, qualsevol menor podria arribar a utilitzar la identitat, per exemple, d'un dels seus pares, amb les dades d'una targeta de crèdit.

El joc online és en l’actualitat la segona modalitat de joc que més problemàtica està generant a Espanya i, respecte a la població jove, es tracta de la primera causa d’addicció al joc. A més, l’edat d’inici tant de l’ús del joc com del desenvolupament de l’addicció ha disminuït dràsticament en poc temps. Així s’afirma a la Guia ‘Joves i Joc Online’ anteriorment anomenada.

Alguns estudiants d’entre 18 i 25 anys de la Universitat Autònoma de Barcelona ens parlen sobre la seva experiència amb el joc i les apostes online. Mentre que per a alguns aquesta modalitat de joc forma part de la seva rutina setmanal, d’altres mai han arribat a participar-hi. Ens ho expliquen en aquest vídeo.

Que el joc online sigui cada cop més problemàtic entre els joves espanyols es pot veure reforçat amb el gran abast per part dels adolescents a les tecnologies: ja de ben petits tenen el seu primer smartphone, tablet o ordinador. Aquests dispositius tecnològics poden servir tant per a finalitats educatives com d'entreteniment. Tot i que hi ha eines per restringir el seu accés a determinades pàgines web, com el control parental, és impossible rastrejar o conèixer al 100% quins són els seus usos i hàbits reals.

Un dels grans problemes relacionats amb la tecnologia són les addiccions. Segons dades proporcionades per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), “un 20% dels menors d'edat juga en línia i una part important ho fa gairebé una vegada que es connecta”. També asseguren que els adolescents que utilitzen Internet per jugar, tenen fins a quatre vegades més possibilitats d’acabar amb problemes de joc.

És evident que aquesta addicció està cada vegada més present a les nostres vides, i sobretot a la dels joves. Vicente Arroyo, membre de l'Associació per a la Prevenció i Ajuda al Ludòpata, assegura que ha augmentat el nombre d'afectats que s'acosten al seu centre. Arroyo denuncia que “són jugadors molt més joves que abans, sobretot pel joc online i les apostes esportives presencials”.

D’altra banda, en el primer trimestre de 2018 FEJAR va recollir dades de cadascuna de les seves associacions relatives al número de joves fins a 35 anys que es trobaven a les seves associacions rebent en aquell moment tractament per la seva addicció al joc online.

El tractament de la ludopatia

Segons el centre especialista en addiccions, Clínicas CITA, en la majoria dels casos, el tractament de ludopatia s'inicia més per la pressió exercida per l'entorn, que perquè el pacient hagi acceptat que realment necessita el tractament.

 

Tot i això, aquest pas d'acceptació és fonamental. A partir d’aquest moment, el procés de deshabituació comença i és en aquesta fase quan la persona afectada pren consciència de les seves accions i de les conseqüències d'elles.

Avui en dia, el problema de la ludopatia és una realitat creixent, en bona part perquè les noves tecnologies s’han implicat en aquesta addicció i han proporcionat nous i estimulants entorns de joc als quals els usuaris tenen un accés permanent. Avui, amb un smartphone, el joc ja no és una activitat exclusiva de llocs determinats com els casinos o les cases d’apostes.

El cert és que una persona amb aquesta addicció necessita el suport terapèutic de professionals especialitzats en el tractament de la ludopatia, a més de l'estructura de suport que representa la seva família. Segons expliquen a Clínicas CITA, la teràpia que es duu a terme en aquests casos es divideix, fonamentalment, en tres enfocaments diferents: la teràpia, els medicaments i els grups d’auto-ajuda.

Segons el centre ‘MayoClinic’, la teràpia acostuma a ser conductual o cognitiva conductual. La teràpia conductual utilitza l'exposició sistemàtica a la conducta que es vol deixar enrere i t'ensenya estratègies per disminuir la teva necessitat d'apostar.

En canvi, la cognitiva conductual s'enfoca a identificar les creences malaltisses, irracionals i negatives, i a reemplaçar-les per les que són positives i sanes.

A més, en alguns casos, els antidepressius i els estabilitzadors poden resultar útils per millorar l'estat d'ànim. També consideren que algunes persones descobreixen que parlar amb altres que també pateixen ludopatia pot resultar beneficiós i generar avenços en el tractament.

La psicòloga general sanitària, especialista en addiccions, patologia dual i trastorns mentals, Anna Lardies González, afirma que “les guíes d'evidència clínica marquen que el tractament per a pacients amb ludopatia ha de ser cognitivo-conductual.

 

El mètode de cura es basa en l'exposició i prevenció de resposta”. A més, l’especialista posa especial interès en què l'addicció és una malaltia crònica i necessita un seguiment.

Lardies també destaca que “el joc és una cosa molt establerta en la nostra societat, forma part de la nostra cultura i, lamentablement, avui dia la seva publicitat no està regulada”. Cada dia hi ha més establiments on es pot apostar, fet que augmenta les possibilitats d’acabar amb aquesta addicció. Finalment, subratlla que “els mitjans de publicitat ens ‘bombardegen’ amb falses promeses que promouen el joc com una inversió i/o negoci. La ludopatia, igual que moltes altres addiccions, destrueix famílies i s'està convertint en un problema seriós en la nostra societat”.

Les paraules de la psicòloga se sustenten amb el psiquiatra especialista en ludopatia, Jorge Sendra, el qual destaca que “ha augmentat la incidència i prevalença del joc en joves, en paral·lel a un major nombre de permisos publicitaris i a l'augment d'inversió en joc per part de les empreses”. L’especialista també posa especial interès en les apostes esportives i els jocs online. Afirma que “els videojocs com Clash of clans o Fortnite estan dissenyats amb un model que fomenta la ludopatia, així que amb aquests jocs també veiem casos de despeses de milers d'euros”.

El joc és una cosa molt establerta en la nostra societat, forma part de la nostra cultura i, avui dia, la seva publicitat no està regulada

La història d’en Josep, el jugador compulsiu que lluita cada dia contra la seva addicció

En Josep és jugador compulsiu. Amb tan sols 14 anys va començar a jugar i a fer apostes amb diners. Poc a poc, el seu objectiu es va convertir en treballar per guanyar els màxims diners possibles i així gastar-los apostant.

En algunes ocasions, fins i tot, prenia d’amagat diners del moneder de la seva mare.

Els inicis a les apostes

El joc es va anar convertint en una cosa habitual a la seva vida. El fet de començar a treballar molt jove permetia que pogués alimentar la seva addicció al joc. A mida que anaven passant els anys, els jocs eren cada vegada més descarats. Jugava a cartes amb timbes de pòquer amb persones grans, al domino en bars… i així van anar passant els anys.

 

Tenia una parella, amb qui va decidir fer una cartilla compartida per estalviar diners pel dia que es casessin. Ell però, posava el mínim al compte, i la resta s’ho gastava en jugar. Explica com anys després, quan ja estaven casats i tenien dos fills, va arribar un dia que la seva dona el va obligar a decidir entre el joc o la família.

Ultimàtum: joc o família?

Va ser llavors quan va decidir demanar ajuda. Va dirigir-se als serveis socials, on el van adreçar a una unitat de patologies d’addiccions. El van estar tractant durant vuit setmanes. Tot i els consells i les pautes que li marcaven,  Josep confessa: “El problema era que quan sortia de la trobada amb el grup de psicòlegs, me n’anava a jugar. No hi havia forma de parar el joc”

A l’última reunió, els psicòlegs van recomanar a Josep que truqués a Jugadores Anónimos. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre on es fan reunions de teràpia d’autoajuda per tal de superar l’addicció generada pel joc i les apostes. Així doncs, en Josep va tenir la seva primera sessió a Jugadores Anónimos, on es va veure envoltat d’homes i dones que patien la mateixa addicció que ell i on, per fi, es va sentir còmode d’explicar el seu problema.

“El problema  era que quan sortia de la trobada amb el grup de psicòlegs me n’anava a jugar. No hi havia forma de parar el joc”

A Jugadores Anónimos el van ensenyar a ser feliç amb el que tenia, sense pensar en tot el que podria aconseguir si feia apostes. Gràcies a les reunions diàries, en Josep va aconseguir estar dotze anys sense jugar. El problema va ressorgir quan va canviar de feina i va marxar a Girona. Allà, no existien grups de Jugadores Anónimos i va recaure en el joc, deixant enrere tot allò que havia après a les reunions. En comptes de tornar a Jugadores Anónimos i explicar la seva situació, va preferir pensar que ho podria solucionar pel seu compte i, així, va estar jugant durant sis anys seguits.

 

Josep diu que tot i les sessions, els ludòpates mai s’arriben a curar. Explica com, encara que portin molt temps sense jugar, si baixen la guàrdia i deixen d’assistir a les reunions, poden tenir una recaiguda. Finalment, però, va decidir tornar a les reunions i, ara, gairebé quatre anys després,  assegura que no ha tornat a jugar des de llavors. Tot i aixó, en Josep avisa que  no és cap garantia de res i ressalta la  importància de seguir assistint a les teràpies i no oblidar les pautes marcades. 

Sessió a Jugadores Anónimos

Gràcies a les reunions diàries de Jugadores Anónimos,

en Josep va aconseguir estar dotze anys sense jugar

El joc, una addicció com qualsevol altra

En Josep va deixar de jugar l’onze de març de 2016. Porta gairebé quatre anys assistint diàriament a les reunions. Cada dia, quan es lleva, s’aixeca pensant que no jugarà i que serà feliç amb el que té, amb la seva família, la seva feina i la seva salut; i en ser la millor persona que pugui.

HEBES  MEDIA 2020

SECCIONS

SOBRE

NOSALTRES

Universitat Autònoma de Barcelona

Campus de la UAB, Plaça Cívica, 08193

Bellaterra, Barcelona

Facultat de Ciències de la Comunicació

INICI

A FONS

PODCASTS

SITGES

FACT CHECK

TEMP. ANTERIORS

CONTACTE

QUI SOM?

SEGUEIX-NOS!

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now