EL CEL DE JAPÓ TÉ UN PANTONE PROPI

L'aposta del Festival de Sitges pel cinema asiàtic es fa més cada vegada més patent: enguany el reputat director japonès Tatsuyuki Nagai estrena la seva nova cinta en primícia mundial

En un dia de núvols i plugims, Tatsuyuki Nagai presenta "Her Blue Sky", acompanyat de Ryo Yoshizawa i Riho Roshioka , intèrprets que posen la veu als personatges principals. Els nipons estrenen en première mundial l'animació, i, notablement emocionats , pugen a l'escenari de l'auditori del Melià Sitges. Per Nagai és un honor tornar al festival després d'haver presentat el seu film "L'himne del cor" fa dues edicions —amb la diferència que aquest any la seva cinta es presenta a competició— i l'únic que li demana al públic és que posi tota la seva ànima en gaudir de la projecció. En canvi , per als intèrprets és la primera vegada que es desplacen a un festival fora del seu territori, i es mostren totalment il·lusionats i agraïts per l'atenció que Sitges ha brindat a la pel·lícula, i a ells: "ahir vam menjar marisc i pernil, està deliciós" expliquen. S'han guanyat un gran aplaudiment del públic.

"en el cinema d'anime japonès, la reputació no la té tant un director o un intèrpret —és a dir, l'estil Hollywood— , en aquest cas l'estudi d'animació del que prové una sèrie o una pel·lícula determinen la reputació de l'audiovisual en qüestió"

Llavors comença la projecció —no sense que abans els nipons, eufòrics, demanessin el seu millor somriure al públic per fer-se una selfie amb l'amfiteatre de fons— i amb ella, més aplaudiments del públic. En aquest moment es pot detectar com l'anime té uns seguidors molt fidels i com la sala està plena d'otakus: aplaudeixen i ovacionen cada vegada que apareix la careta d'una de les productores o estudis participants en la creació de la pel·lícula. I això es deu a una simple raó, els que avui han anat a veure la pel·lícula coneixen totes i cadascuna d'aquestes empreses que van apareixent en pantalla. Com pot ser que sàpiguen tant sobre productores? Doncs perquè en el cinema d'anime japonès, la reputació no la té tant un director o un intèrpret —és a dir, l'estil Hollywood— , en aquest cas l'estudi d'animació del que prové una sèrie o una pel·lícula determinen la reputació de l'audiovisual en qüestió. Saber que un llargmetratge prové d'una productora o una altra, dóna una sèrie de pistes: cada estudi es desmarca tenint un estil molt propi i que, els més adeptes, capten al segon. "Aquesta és d'estudi Ghibli" —empresa molt vinculada al nom del mestre Hayao Miyazaki, director de joies com "La princesa Mononoke " o "El meu veí Totoro "— , a un otaku només li cal veure uns minuts —o segons— per saber-ho. "Això és anime metxa, segur que és de Sunrise", i sí, no anirien desencaminats. Aquest prestigiós estudi —encarregat d'una gran sèrie de la nostra infància com és InuYasha— no aplica cap de les últimes tecnologies i segueix creant de forma tradicional —sense el 3d ni suport d’aplicacions, al que s'anomena tècnica metxa— , aposta que es va convertir en el seu revulsiu principal. El productor Mikihiro Iwata, exmembre de Sunrise, funda A-1 Pictures Inc, estudi d'animació subsidiari de la productora Aniplex. Al seu torn l'estudi d'Iwata posseeix un altre d' addicional: CloverWorks, encarregat de "Her Blue Sky" —cal dir que, fa aproximadament un any, CloverWorks s'independitza d'A-1 Pictures Inc i passa a ser un estudi propi, encara així, sota el segell Aniplex—.

 

"Això forma part del joc: en el segell personal i únic de cada estudi, també entren les seves polítiques"

Si bé l'estudi creador de " Her Blue Sky " té com a propietari final una multinacional nord-americana , fa tot just uns dies saltava una notícia que feia trontollar als fans de l'anime: Estudi Ghibli —en concret Hayao Miyazaki— , rebutja ofertes provinents de Hollywood que volien traslladar a live-action les seves pel·lícules. I això es deu a una cosa simple: l'aversió de Ghibli cap a la indústria de Hollywood. Tampoc és d'estranyar: un film tan dens i icònic com "Nausicaä de la vall del vent" (1984), va ser totalment esquarterat pels encarregats de distribuir-la a Estats Units . Amb la intenció de "crear una història més simple, accessible a públic infantil", es van carregar unilateralment res més ni res menys que vint minuts de cinta. Per no parlar del guió, traduït a gust, i el canvi de títol: la van rebatejar com "Warriors of the wind". Això forma part del joc: en el segell personal i únic de cada estudi, també entren les seves polítiques. Uns decideixen no comptar amb aliats estrangers i continuar amb la tradició dels fundadors, altres troben a la inversió nord-americana els recursos i la distribució a les pantalles internacionals.

 

La pel·lícula " Your name" (2016) , de Makoto Shinkai —i de la mà del joveníssim estudi Comix Wave Films , fundat el 2007— trenca els motlles: supera la taquilla internacional de "el viatge de Chihiro", que fins al moment va ser la pel·lícula japonesa amb més recaptació internacional —al Japó es va quedar en segon lloc, sembla que allà Estudi Ghibli és imbatible— . El gran boom d'aquesta pel·lícula coincideix amb un auge de l'anime a Estats Units, tal és així que Hollywood ha anat a l'aguait, i, en aquest cas, ha obtingut allò que perseguia: s'està produint un live-action del llargmetratge. El gran romanç entre Mitsuha i Taki també es va presentar al Sitges Film Festival: en l'edició de 2017 es va emportar el premi a millor pel·lícula animada. I és que sembla que la història d'amor que funciona a la perfecció és la del festival de cinema fantàstic i Àsia. A la vegada que "Her Blue Sky", s'han projectat en la mateixa jornada cinc llargmetratges més procedents del continent: Corea del Sud, Hong Kong, Taiwan i Japó.

 

 

L'idil·li entre Sitges i el Japó és més que palpable. És una cosa que les xifres deixen constant, però el públic també: només cal veure les cares dels espectadors mentre surten de l'estrena mundial que acaben de presenciar. Aquells espectadors que, tenint un gran bagatge en el món de l'anime —i per tant un gran esperit de crítics de cinema—, no han sortit decebuts. Un grup d'amigues es dirigeixen entusiasmades a la sortida: tenen la intenció d'anar ràpidament per les seves paperetes i votar la màxima puntuació. No obstant això , l'energia que es palpa és diferent depenent de qui miris: de la il·lusió més gran —pot ser que influenciada per haver vist en persona a Tatsuyuki Nagai— , a aquells que encara es netegen alguna resta de les llàgrimes que han deixat anar. També hi ha gestos seriosos, però no per una sensació negativa: l'auditori està gairebé buit i una noia es resisteix a abandonar la butaca. Es manté pensativa i amb la vista clavada a la pantalla. Probablement segueix processant totes les emocions que li ha desfermat el film, i no és per menys.

 

 

"El vincle entre l’Akane i l’Aoi evoluciona d'una forma estrepitosa, i aquell espectador centrat en què passarà entre els vells amants, es dóna compte d'una cosa: la trama principal és i ha estat durant tot el llargmetratge l'amor entre germanes"

Tot gira  en el que aparentment sembla —i és— una trama d'amor entre Akane, una adolescent que, després de morir els seus pares, s'ha de fer càrrec de la seva germana menor, Aoi; i Shinno, un noi que somia anar a Tòquio i convertir-se en músic professional. Però les circumstàncies pesen, i els camins dels joves se separen. Fins que anys després, amb motiu d'un festival de música, es retroben, i doncs la llegenda asiàtica del fil roig que uneix a dues persones, sembla que es fa una mica més real. No hi ha dubte: l'amor és entorn del que gira la pel·lícula, però no tan sols amor romàntic. El vincle entre l’Akane i l’Aoi evoluciona d'una forma estrepitosa, i aquell espectador centrat en què passarà entre els vells amants, es dóna compte d'una cosa: la trama principal és i ha estat durant tot el llargmetratge l'amor entre germanes.

 

La noia reacciona, agafa la seva motxilla i marxa. Ara sí que l'auditori queda totalment buit i tanca les portes; s'ha de reorganitzar tot per la següent projecció. Es fa cua davant de les urnes, tothom vol votar el que acaba de veure. Després de la tempesta, arriba la calma —en aquest cas, literalment—. Una mena de justícia poètica ha fet que, en sortir al carrer, ens haguem adonat d'una cosa: no hi ha rastre d'algun núvol que amenaci amb un xàfec imminent. Ara el cel de Sitges llueix una mica més blau.

 

 

HEBES  MEDIA 2020

Universitat Autònoma de Barcelona

Campus de la UAB, Plaça Cívica, 08193 Bellaterra, Barcelona

Facultat de Ciències de la Comunicació

Segueix-nos!

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now