L'OPINIÓ DE LA DIRECTORA

La Covid-19 i les democràcies infectades

Espanya se situa entre els 34 països amb un risc mitjà que les seves llibertats i drets es vegin afectats

El perill de la desinformació s'ha accentuat encara més amb l'arribada de la Covid,-19

 Font: elaboració pròpia, Anna López

Per Anna López Ventura

11 de desembre de 2020

Democràcia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu

Així defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el concepte “democràcia”. El 6 de desembre de 1978 es va aprovar la Constitució espanyola. Modernització, descentralització i desenvolupament democràtic són les paraules amb les quals es denominaven les noves bases, deixant enrere els 40 anys de la dictadura franquista. Entre línies es pretenia destacar la importància de la informació i la llibertat d’expressió. De la mateixa forma, les revolucions modernes van formar les bases d’una societat més lliure i més igualitària. Per aquest mateix motiu es construïen les institucions democràtiques. Ara, però, no només la representació democràtica se sent llunyana, sinó que la participació dels ciutadans és, encara, escassa. Així doncs, la definició de democràcia no satisfà al món en què vivim. I encara menys compta amb els termes de modernització, descentralització i desenvolupament democràtic. 

En els darrers mesos la llibertat i la privacitat de molts ciutadans s’ha vist condicionada plenament. S’ha cedit la llibertat per la seguretat, i això s’ha vist reflectit en la qualitat democràtica dels països europeus. En concret, Espanya és un dels 34 països que tenen un índex de risc mitjà que les seves llibertats i drets es vegin afectats en un futur pròxim. Així ho recull la Universitat de Göteborg en l'Índex Varieties of Democracy (V-Dem). La principal amenaça és la crisi de la Covid-19. En el marc de les restriccions de les llibertats, l’accés a la informació és un factor clau per enfortir la relació entre el govern i els ciutadans. Això situa les lleis d’accés a la informació en un punt essencial per garantir la millora de les nostres condicions de vida. 

Els continguts falsos s’escampen a un ritme vertiginós per la xarxa. “Bill Gates crea el virus per dominar el món, els antibiòtics són eficaços per no contagiar-te i el lleixiu et fa immune”. La Comissió Europea va identificar en els primers mesos de l’esclat de la pandèmia més de 2.700 articles a diari que contenen informació fraudulenta sobre la Covid-19. Queda més que clar que la desinformació s’ha convertit en una de les principals amenaces per a la salut pública, posant en risc la vida de moltes persones.

En aquest sentit la Unió Europea ha tractat de plantar cara i posar fre a la massificació de la desinformació, que incideix de forma negativa en la percepció que pot acabar tenint la població sobre el virus i els seus riscos. No és la primera vegada que lluiten per un sistema de verificació de dades. En la seva estratègia està el fet d’informar directament a la ciutadania de les directrius a seguir a través de la pàgina web de la Comissió Europea, que recull informació sobre el Coronavirus. Tot i això, els esforços que fan les institucions europees per combatre la desinformació no són suficients. Les dades són difícils de trobar si l’usuari no les busca de manera intencionada a la web d’aquest òrgan europeu.

Els intents de la Unió Europea per informar els seus ciutadans sobre la pandèmia que vivim ara seran inútils fins que la Unió Europea no es doni a conèixer de forma més efectiva. Són pocs els que saben, encara avui, per què serveixen tantes institucions a tants quilòmetres de casa seva i de quina manera incideixen en el seu dia a dia.  En contrast, sí que es pot accedir a fonts oficials a través de xarxes socials com Youtube o Facebook, que inclouen enllaços a pàgines del govern espanyol on es dóna la informació. 

Això vol dir per se que hem acceptat que part de la població no busca activament informació oficial i contrastada, sinó que la rep de forma passiva o la troba mentre navega per les xarxes socials. És en aquestes plataformes on és més fàcil que es propaguin les informacions interessades que habitualment busquen obrir escletxes entre la ciutadania, més enllà de la crítica legitima. Les fonts, els relats i les ideologies es converteixen en els ingredients perfectes per contribuir al desgast de la democràcia. Per convertir un sistema de govern basat en el principi de participació igualitària en un sistema controlat per la desinformació i la propaganda participativa. I si les institucions europees no actuen amb rapidesa, la democràcia es veurà infectada per un virus més perillós que la Covid-19.

L'OPINIÓ DE LA DIRECTORA

Aquest virus ja fa massa que dura

41 dones han estat assassinades en mans de les seves parelles o exparelles a Espanya l'any 2020. El 14,6% d’elles van presentar denúncia

Manifestants reunides per fer un crit a la igualtat de drets i combatre el masclisme, 8M a Tarragona.

 Font: elaboració pròpia, Anna López

Per Anna López Ventura

27 de novembre de 2020

El 25 de novembre de 1960, els cossos de tres germanes van ser trobats a l’interior d’un jeep enfonsat en un barranc a Salcedo, al nord-est de la República Dominicana. Elles eren la Patria, la Minerva i la Maria Teresa, conegudes com “Les Papallones”. Activistes pels drets dels dominicans i militants en contra el règim de Rafael Leónidas Trujillo. Aquell mateix dia les germanes Mirabal anaven a visitar els seus marits, els quals se'ls va declarar culpables i van ser empresonats per lluitar pels seus drets. Al tornar a casa, hores després, un jeep es va aturar al pont de Marapica. Quatre homes van obligar a les tres germanes a pujar el cotxe. A punta de pistola. Les van traslladar fins el pati de la casa de la Minerva i la Maria Teresa. Allà les van matar a cops i les van ficar dins d’un vehicle per simular un accident. Van ser assassinades per un esquadró enviat pel dictador. Des de 1981, Llatinoamèrica commemora la seva lluita. Anys més tard, el 1999, l’Assemblea General de les Nacions Unides es va unir i va declarar el 25 de novembre el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. En honor a elles, les germanes Mirabal.  

La violència de gènere té moltes cares i, la mort, és només la punta de l’iceberg. Violència econòmica, violència laboral, violència institucional, violència psicològica, violència física, violència sexual, violència simbòlica. Violència. Una violència sistemàtica que s’exerceix cap a les dones i que està visible en tots els àmbits de la nostra societat. Ens heu fet sentir intimidades, explotades, abusades, discriminades davant de qualsevol situació. Ens heu violat el dret sobre la nostra sexualitat. Ens heu fet sentir que nosaltres érem el problema. I no és suficient amb reivindicar el dia contra les violències masclistes i sortir al carrer un o dos cops a l’any. Quin sentit té un 25-N si no va acompanyat d’un seguit de canvis visibles que prometin un lloc més segur i més just cap a les dones. De la mateixa manera que la resta de desigualtats, la violència de gènere s’ha d’erradicar dia rere dia.

 

Si ens cenyim a les estadístiques, aquesta setmana una dona, com a mínim, serà assassinada per la seva parella o exparella. I se sumarà una més a la xifra de feminicidis a Espanya des del gener de 2003, que s’eleva fins a 1.074 dones. Dades que es repeteixen una vegada i una altra als mitjans de comunicació, fins a arribar a la despersonificació d’aquestes. Les hem interioritzat i normalitzat. Han passat 17 anys des que es comptabilitzen els nombres d’assassinats per violència masclista. En aquest període, més de mil dones han estat víctimes d’un sistema de normes i valors socioculturals que discrimina a la dona dels seus drets i les seves llibertats. Són xifres que superen al nombre de víctimes del terrorisme d’ETA, que en els seus quasi 50 anys ha posat fi a la vida de 829 persones, segons el Ministeri d’Interior.   

La protecció i el suport a les víctimes de maltractament és un punt clau en la lluita contra la violència masclista. Sobretot, quan es tracta de la pròpia vida. Aquest any, amb una Llei en vigor contra la violència de gènere, 41 dones han estat assassinades en mans de les seves parelles o exparelles a Espanya. Són moltes les dones que no aconsegueixen denunciar i oculten al seu agressor, però també són moltes les que presenten denuncia i acaben mortes. En aquest cas, segons la Delegació del Govern per la Violència de Gènere, de les 41 víctimes, el 14,6% d’elles van presentar una denúncia contra l’home que va destruir les seves vides. Les associacions d’ajudes a les víctimes posen en qüestió aquests errors. Això demostra que cal millorar la formació dels operadors que, molts cops, no són capaços de protegir-les.   

És primordial treballar amb una societat que aposti per l’educació igualitària i que condemni, per davant de tot, les actituds i les pràctiques masclistes i patriarcals. Educació, educació i educació. Només així aconseguirem un canvi. Sortirem fins que no calgui reclamar el nostre dret a viure en llibertat, sense violència ni coaccions. Per totes les dones, per totes nosaltres que compartim el fet essencial de ser-ho. Ens diran que el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort, però no és suficient. Ens mereixem seguir lluitant i enderrocar totes les violències masclistes. La lluita és una política prioritària, central pel desenvolupament d'un país just, lliure i igualitari. I ja n'hi ha prou. Inundem carres i places. Volem viure en un món amb dignitat i llibertat. I no ho farem silenciades.

 

L'OPINIÓ DE LA DIRECTORA

El país de les importunitats

Biden proposa millorar l'assistència sanitària dels Estats Units

L'atenció sanitària és una de les qüestions més polèmiques de la campanya presidencial 2020. Font: elaboració pròpia, Anna López

Per Anna López Ventura

13 de novembre de 2020

El salari no és suficient per arribar a final de més. I, si l’assegurança mèdica no cobreix un tractament costós, encara menys. Des de l’hospital, l’oferta és reunir 250.000 dòlars per pagar una operació a cor obert. La desesperació, després de diversos intents, apareix com a última opció. Resulta sorprenent pensar en un pare segrestant els ocupants de la sala d’urgències per aconseguir el trasplantament de cor del seu fill, oi? La diferència amb Denzel Washington a la ficció del film John Q. de la realitat és que aquesta utopia no acabaria amb final feliç. Una realitat que conté deficiències estructurals en el sistema sanitari nord-americà: cobertures mèdiques limitades, tractaments més cars i una menor esperança de vida. 

Els Estats Units malbarata en sanitat més del doble que la mitjana de l’OCDE per càpita, i sobre el triple del que es gasta a Espanya. De fet, el govern nord-americà gasta més en sanitat que qualsevol altre govern de la Unió Europea, amb l’excepció de França. Tot i això, el sistema estatunidenc acumula 45.000 persones mortes cada any, a conseqüència de no poder optar a una assegurança mèdica per motius econòmics. Hauria de despertar la curiositat social, doncs, que els Estats Units sigui l’únic país avançat amb una esperança de vida menor aquest gener del 2020 que no pas ara fa cinc anys. Els procediments de diagnòstic mèdics, els tractaments, i les cirurgies són molt més cars que en altres països europeus.

L’atenció sanitària ha estat una de les qüestions més polèmiques de la campanya presidencial de 2020. Mentre que milers de votants coincidien amb l’objectiu principal de Donald Trump, desmantellar l’Obamacare, ara, Joe Biden, opte per reviure els articles de la llei que el republicà ha retallat, i make america great again. Ha plantejat avançar l’edat que permet accedir de manera gratuïta al servei Medicare dels 65 als 60 anys. Alhora, busca minimitzar el cost de les assegurances privades. El Govern assumirà part del cost que paguen els ciutadans. En les seves tasques també hi és garantir un millor accés als sistemes de salut a immigrants, sobretot als dreamers. Per tant, millorar l’assistència sanitària és un objectiu cabdal pel president entrant. No sembla estrany, si a més, la seva candidatura comença enmig d’una pandèmia mundial.

 

Tot i això, la sanitat nord-americana seguirà la mateixa estructura base, el mateix desastre colossal. Dissenys, regulacions, idees mal implementades i distribuïdes per un sistema de salud que sobrepassa els costos finals. Els Estats Units té els salaris més alts del món en sanitat. Tanmateix, no hi ha cap llei federal ni entitat que vetlli per la competitivitat del mercat i la recerca de preus més justos. Si hi ha una cosa que s’hagi de regular, especialment aquest any, és la sanitat. 

L’any 1979 els bioeticistes Tom Beauchamp i James Franklin Childress van definir la beneficència com un dels quatre principis mèdics. Això vol dir vetllar pel benestar dels pacients, no només dels que tenen diners, sinó de tots. L’única opció per garantir el primum non nocere és la defensa a ultrança d’un model de sanitat pública de qualitat. Els esforços s’han de focalitzar en aquesta protecció. La privatització de centres hospitalaris no assegura la cobertura universal, així com tampoc una gestió vertebrada des de l’interès general. 

 

L'OPINIÓ DE LA DIRECTORA

Universitat públiques: hi ha tasques pendents

En 19 anys, el cost d'estudiar a la universitat ha augmentat un 89,5%

Pintada reivindicativa a un contenidor de l'eix central de la UAB / Font pròpia: Anna López

Per Anna López Ventura

30 d'octubre de 2020

No hi ha universitat sense estudiants. Tampoc hi ha universitat sense progrés. Aquestes condicions sine qua non, a la pràctica no ho acaben sent. La universitat pública s'ha vist afectada per la manca de pressupost i recursos que destina l'Administració a les universitats públiques catalanes. Aquest infrafinançament no permet garantir la qualitat adequada dels estudis. A més, deixa enrere joves amb moltes capacitats, però sense recursos econòmics.

 

L’evolució dels preus públics en primera matrícula delaten els fets. A Catalunya, hi ha hagut una evolució desgavellada. D’entrada, des que es va aprovar la Llei Orgànica d’Universitats l’any 2001, el preu dels graus universitaris ha augmentat un 89,5% en 19 anys. De fet, l’any 2001, els preus de la matrícula es movien entre els 578 i 839€. Ara fa un any, aquests es disparaven fins als 1.516 i 2.372€. Amb tot això, cal destacar que els preus públics no només engloben els 60 crèdits del grau. Per si no n’hi havia prou, amb la matrícula també s’ha de pagar les taxes de matriculació que fixa la Generalitat i les que equivalen a altres despeses de tramitació. Tot això acaba sumant 150€ de més. Cada any. 

 

La crisi de finançament de les universitats es remunta al 2012, en plena recessió econòmica, amb el decret del ministre del PP, José Ignacio Wert. Es va incrementar el que paga l’alumne per any de grau entre un 15% i un 25%. En altres paraules, els preus es van enlairar amb un augment de 600€ per matrícula. Una vegada més, es compensava la retallada de diners cap a les universitats i l’estudiant, en patia les conseqüències. 

El ministre d’universitats, Manuel Castells, va proposar el passat mes de maig a les CCAA abaixar els preus de les taxes universitàries d'aquest nou curs. Si més no, argumentava que “si bé cal augmentar els recursos de les universitats, no és equitatiu que aquest augment es produeixi a costa de les matrícules que han de pagar els estudiants i les seves famílies”. I és que sí, en aquest nou curs, tots els preus en primera matrícula, tant de grau com de màster, s’han vist rebaixats un 30%. Així també ho va aprovar el Parlament de Catalunya en els seus darrers pressupostos. Tot i això, la paraula “pública” segueix quedant una mica gran. 

 

En qualsevol cas, de les deu Comunitats Autònomes que, segons l’acord de la CGPU, es va establir la reducció dels preus de matrícula, només dues completen la baixada dels preus de crèdit. Malgrat que Catalunya també ha reduït els preus amb més de dues terceres parts del previst, segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari, continua essent la comunitat més cara per anar a la universitat. L’any 2019 els estudiants van pagar d’entre 1.516 i 2.371€ per curs. En contraposició, a Andalusia els estudiants desemborsaven un màxim de 757€. La diferència és abismal. Però no només això. Andalusia és l’única comunitat que finança l’educació dels estudiants amb una única condició, que aquests aprovin el curs acadèmic. D’aquesta manera, l’alumne només ha d’abonar les taxes del primer curs, ja que la resta està pressupostat pel Govern de la Comunitat Autònoma. Això, però, a Catalunya, encara queda lluny.

El punt de partida, doncs, és indiscutible. I la resposta, fàcil de contestar. Cal que l’Administració tregui la cartera. Si no es regula l’infrafinançament, la crisi educativa es convertirà en endèmica. S'ha de fer una inversió estratègica pel progrés social, cultural, econòmic i tecnològic de Catalunya. S’ha d’avançar cap a una universitat veritablement pública, gratuïta i de qualitat, cap a un model integrat i sostenible. Cal entendre que els diners que s’inverteixen en educació són diners que s’inverteixen en innovació, desenvolupament i en el futur dels estudiants. L’obligació dels alumnes és lluitar per un finançament sostenible i defensar un model universitari obert i equitatiu. Perquè la millora arribarà, però arribarà amb la conscienciació. I amb la conscienciació una lluita que, aportarà el canvi. Un canvi on tothom podrà formar part.

La generació de la crisi endèmica

Sorpresa: Espanya té la taxa d'atur juvenil més alta d'Europa

Un estudiant buscant feina "online" / Font pròpia: Anna López

Per Anna López Ventura

16 d'octubre de 2020

La desigualtat econòmica, la inestabilitat laboral i la creixent percepció de retrocés en drets i llibertats són la combinació de factors més catastròfica possible per una generació que ha crescut escoltant dia rere dia la paraula “crisi”. El nostre país no aconsegueix donar resposta a tots els joves educats en l’etapa de major inestabilitat econòmica que s’ha viscut mai. Hem vist com les nostres condicions de vida i les nostres perspectives de futur han minvat a un nivell desconcertant. Fins a arribar al punt que “l’estat de benestar” ja ens sona a antic. 

 

El primer organisme que alerta del problema és L’Organització Internacional del Treball (OIT), que intenta reduir el nombre joves aturats. Especialment, des de la crisi de la bombolla immobiliària del 2008. I és que, abans de la pandèmia, l’any 2019, l’atur juvenil de la Unió Europea entre els 15 i 24 anys era del 14,9%, molt per sota del pic del 2013, quan era del 24,4%. Aquesta xifra, però, s’ha vist disparada de nou amb el Coronavirus. Segons l’últim recull de dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), en aquests darrers mesos la taxa d’atur dels menors de 25 anys ha augmentat fins al 39,6%, la qual cosa provoca que en l’estiu del 2020 hàgim viscut la recessió més profunda de la història. A l’Estat espanyol, doncs, es multiplica aquesta dada per més del doble de la mitjana europea. I és que, sorpresa, Espanya se situa, juntament amb Grècia, com el país amb la taxa d’atur juvenil més elevada. 

 

La causa principal de la incertesa i l’atur juvenil recau en l’alt percentatge de contractes temporals. La situació a Espanya és d’elevada precarietat. I aquesta no ha fet més que augmentar. Des del 2008, els menors de 25 anys arrosseguen la desocupació i els contractes a temps parcial. Les empreses opten, en el major dels casos, per esprémer els torns de treball amb contractes setmanals. I això provoca ocupació amb baixa qualitat i escasses cotitzacions. Cada vegada més, doncs, són els joves qui decideixen marxar a l’estranger per salvar-se de la precarietat. Els que poden. I les xifres d’Eurostat així ho afirmen, amb un total de 64% d’enquestats que estan disposats a emigrar a altres països. La desigualtat en aquest sector ens allunya de la resta d’Europa. És per això, que la Comissió Europea adverteix a Espanya sobre la problemàtica, i recalca que l’ús majoritari de contractes temporals contribueix que els joves visquin situacions de gran desigualtat econòmica, que de vegades freguen el llindar de la pobresa.

 

Es fracassa com a país si no es comencen a implantar unes condicions laborals justes per la generació que, com s’acostuma a dir, ha d'aixecar el país en un futur pròxim. La mitjana del sou anual que cobren les persones d’entre 16 i 29 anys se situa entre els 8.000 i els 16.000 euros. Les administracions han de regular els abusos empresarials i els drets dels treballadors. La remuneració que rebem el sector més jove fa que cap de nosaltres puguem plantejar-nos un projecte de vida. Ni a curt termini, i menys encara d’uns anys vista. Es justifica, doncs, que només la meitat de joves ens puguem emancipar abans dels 30 anys i, que d’aquests, només el 40% ho puguem fer sense compartir pis. Això sí, hem d’estar preparats per destinar la meitat del sou a pagar el lloguer.

 

Tot apunta que seran molts els mesos que caldran per recuperar el nivell d’ocupació anterior a la crisi. Mentrestant, el jovent ens deixem emportar per inèrcies que no podem controlar, envoltats per fenòmens socials i econòmics emergents sobre els quals no en tenim cap mena de domini, i que, certament, generen més pors que esperances. Com si tot el que no estava funcionant abans que esclatés la crisi de la Covid-19 s’accelerés i es reproduís amb més força. I nosaltres, no en sortim indemnes. Tot el contrari. Ens convertim en els grans perdedors del procés de recuperació de l’economia. Ens convertim en una generació frustrada que no podem ni aconseguim arrancar. 

HEBES  MEDIA 2020

SECCIONS

SOBRE

NOSALTRES

Universitat Autònoma de Barcelona

Campus de la UAB, Plaça Cívica, 08193

Bellaterra, Barcelona

Facultat de Ciències de la Comunicació

SEGUEIX-NOS!

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now