El naixement d'una opressió

Fa aproximadament un segle, va arribar de la mà de D. W. Griffith la cinta que suposa una fita en la història de la cinematografia. En 1921 el director estatunidenc no es va limitar a fer l'habitual, és a dir, gravar el que seria una obra de teatre: ell va innovar i va establir per primera vegada quelcom més proper al cinema que coneixem avui dia. Pla i contraplà, travellings, càmeres no fixes, diferents angles per a una mateixa presa. Un autèntic visionari, el senyor Griffith. I no sols en la tècnica filmogràfica: també va ser el primer a crear una oda al racisme.


"El naixement d'una nació" dona el tret de sortida a allò d'utilitzar el cinema per a perpetrar la visió sobre un col·lectiu, i és que en aquell moment una gran part de la població blanca mai havia interactuat amb la negra. Bé sí, aquells més majors sí que ho havien fet. Sobretot si eren meridionals rics que havien tingut esclaus

"va arribar un moment en el qual vaig aprendre a pronunciar 'estàs bé?' de mil formes i tons diferents, ja que era tot el guió que se m'oferia"

"Perquè sí, durant molts anys el color de pell ja ha estat un rol en si: "el negre que acompanya a...", "la negra que serveix a..."."

El documental "Horror Noire: A History of Black Horror" repassa la història de la representació negra en els films estatunidencs, en concret en el gènere de terror. Quantes vegades hem vist una pel·lícula en la qual només fa falta contar els minuts perquè el primer —i normalment únic— personatge negre mori? Sobre això reflexionen cineastes com Jordan Peele, Tony Todd o Tanarive P. Due, que a més obren la frontera a temes que ens poden arribar a passar per alt —parlant des d'una perspectiva blanca—. I és que el focus de la qüestió no és només els pocs minuts en pantalla —per allò del "Black Dude Dies First", ja convertit en un tòpic—, el problema es troba també en els rols. Sobre això fa broma l'actriu Rachel True: "va arribar un moment en el qual vaig aprendre a pronunciar 'estàs bé?' de mil formes i tons diferents, ja que era tot el guió que se m'oferia". Perquè no poder aspirar a més paper que "amiga de la protagonista" és també una forma de discriminació tradicional que ha propiciat la falta de representació de diversitat racial. Però aquests són problemes més contemporanis: tornem enrere. Pràcticament mig segle després de l'abolició de l'esclavitud, apareixia el film icònic de Griffith en el qual un personatge negre, Gus —de fet era un actor blanc pintat de negre, al director li devem també el naixement del blackfacing—, tenia l'únic rol de perseguir a una dona blanca amb la intenció de violar-la —gràcies al meravellós Ku Kux Klan això no succeeix, ja que descobreixen a l'home i imparteixen la seva meravellosa justícia—. Uns anys després, en 1933, s'estrenava "King Kong" —personatge que al seu torn és ja un símbol del festival de Sitges—. La icona per excel·lència del cinema fantàstic, amaga una doble reflexió que els cineastes del documental debaten: King Kong simbolitza a l'home negre. Després del recent crack del 29 i una profunda crisi, preval el discurs xenòfob de "els negres ens treuen el treball"—Trump ha nascut en el segle equivocat— i entre aquest racisme més que latent —no oblidem que de "el naixement d'una nació" fa poc més d'una dècada—, el gran goril·la representa exactament el que un pot fàcilment pressuposar-se.

Després neixen rols totalment estereotipats com el perfil de "servent negre fidel" —per si crèiem que l'esclavitud havia estat realment abolida—, o "el negre que dona la seva vida per a salvar al blanc". Perquè sí, durant molts anys el color de pell ja ha estat un rol en si: "el negre que acompanya a...", "la negra que serveix a...". I així successivament. Com aquella frase "d'aquest és el meu amic gai". O aquell rol d'"aquesta és la noia de la peli" —si alguna cosa comparteixen certs col·lectius, és l'opressió—.
 

Llavors va arribar el 2017 i Jordan Peele va rebentar tot des de dins. Aconsegueix superar aquest sostre de vidre i per primera vegada, un director negre crea una pel·lícula d'horror —que té un èxit espectacular en taquilla— amb la qual tots els cineastes entrevistats en "Horror Noire" estan entusiasmats. L'única escletxa d'un terror en el qual un actor negre es convertia en protagonista i heroi va ser en el 1968, "la nit dels morts vivents" suposa un referent per a tota una generació. Però té un desenllaç, per desgràcia, massa realista contextualitzat en la seva època. Jordan Peele va decidir crear un relat en el qual l'actor principal, un home negre, fora també l'heroi i, a manera d'homenatge a aquella icona del 68 que tant li va emocionar i va impactar de petit, revertir el final. En "Deixa'm Sortir" —ull que ve spoiler— cap blanc és bo, i un altre actor negre serà qui ajudarà al protagonista de no acabar com el de "la nit dels morts vivents".
 

Però no oblidem que, encara tenint actualment un món cinematogràfic més inclusiu en tots els aspectes, un any abans de l'estrena de la pel·lícula, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes. Tampoc oblidem que un any després van ser els atacs feixistes i racistes de Charlottesville. Per desgràcia, fa un segle que vàrem presenciar el naixement d'una opressió i avui dia segueix present.

HEBES WEB-04.png

HEBES MEDIA 2019

Universitat Autònoma de Barcelona

Qui som

  • Twitter Icono blanco
  • Blanco Icono de YouTube
  • Blanco Icono de Instagram
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now